Per a la Carme Palau
Floreixen les magnòlies
i el teu riure discorre com l’onada.
A les vores del riu que se t’emporta
s’obren per a tu les flors boscanes.
A la riba restem mentre tu passes,
ja serena per sempre,
amb la pau inundant-te,
sostinguda en un trenat de vímet,
la túnica blanca,
com tu, immaculada.
En l’aigua més pura,
lentament avances.
Allà on tu descanses,
allà on potser s’obre,
vital, l’esperança,
el riure que estimen
els teus fills, nosaltres,
ressona alegre
per tendres contrades.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 
Et copio la primera estrofa.No soc cap analista per dir sí m’agrada o no ,només et puc dir que som maravellosos i arriben fins a lo mès profunt de l’ànima.
Gracies per llegir els teus sentiments.Una abraçada.
Benvolguda Carme,
Vinc sovint al teu bloc, per gaudir dels teus poemes i trobar inspiració. He escollit el teu poema “Floreixen les magnòlies” per ser llegit diumenge a la cerimònia de comiat de la meva bona amiga Rosa, que tristament ens ha deixat en les últimes hores. Captura la seva essència com jo mateixa no hauria estar capaç de descriure; estic immensament agraïda d’haver-lo trobat, i de poder-lo compartir amb els qui ens l’hem estimada.
Gràcies Carme, no deixis d’escriure.
Mònica.