Mar amiga

Quan arriba l’hivern, mar,

extens un blau d’opalina

i l’aire es ve a enjoiar

del vol baix de les gavines.

Escumeges, levitant,

la sorra daurada i fina

que espera el sol de llevant

els matins de boira humida.

Ets mare mediterrània,

mantell fet d’aiguamarina

i abastes illes llunyanes

i les consents i avicies.

Acarona, dolça mar,

la sorra de pedra fina ,

el lloc on vaig passejant,

desitjant-te, blava i nívia.

Canta’m cançons de bressol

amb la veu fonda i senzilla,

conta’m mil·lennis de sol

i les històries que endinses.

Tu, mar, ets transformació,

i jo, tan sols sóc finible,

així a tu no et pertany

la mort que a mi endins em fibla.

Tu amb l’oratge véns i vas,

mar tendra, mar, sàvia amiga,

fes-me lliure amb el teu cant

d’energia i de celístia.

Dreçada just davant teu

escolto la teva dita:

“tu deixa’t portar pel vent

sense arestes de la vida”.