Alegria a les teulades
vermelles a més no dir.
Cúpules d’església clara,
catedral al sol moixí.
Prop hi voregen les cases
blanques, amb farbalà fi;
guaitant totes les campanes
en un cel morabetí.
Joia i blanca pau s’enfilen
per torres i campanars,
i la tarda sense brisa
sent un riure que ve i va.
Tocs de blau, temps que s’estira
i que no se’n vol anar.
La ciutat espera el vespre,
temps d’enraonar i somiar.
A la vora no hi ha mà
que t’alci per l’alegria,
ni cap pit on recolzar
el plany cremant que et corlliga,
només tu, molt lentament,
eixiràs cap a una riba,
on pujaràs a un vaixell
per navegar en mar antiga,
i si naufragues de nou
sola exposaràs la vida
per remuntar un altre cop
en mar blava, fins a Ítaca.
Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d’altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Vaporós és tot l’aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.
Nit d’estrelles. Vincent van Gogh
Titil·la la llum
dins del mar, al lluny,
espessa com tinta.
Hi cau relliscant
i, encesa, va untant
mar de negror fina.
Fa olor dolça l’aigua,
i, galant, escampa
renou de florida.
En el cel nocturn
hi esclata una llum
d’estels gegantina.
Fa bo si la nit
t’abraça amb delit
silent i tranquil·la.
Beuré un aiguardent
al bar, al rellent,
entre la suau brisa,
i t’oloraré,
fragant com t’ronger,
i et besaré el riure.
Pell de nit, d’amant,
caliu ple d’encant
i de flor de vida.
El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja.
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure.
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que sap que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.
Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,
sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,
els llençols tan calents i la nostra sentor,
el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.
Deixaré enllà en el temps també les teves mans
que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,
les espurnes d’amor que abrusaven el mar
calidíssim i dolç del teu cos en el meu.
Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat
el color de les tardes girant cap a la nit,
la llum tornassolada, lenta com l’estimar,
el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.
Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,
molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,
molla estela en el cos de saliva i de temps,
regalims tots roents i escuma palpitant.
Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,
el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,
el voler-te conèixer durant l’eternitat,
el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.
Deixaré incontestables els misteris de tu,
allà on s’origina l’escalfor més cremant,
el nucli on habites, d’on em mires, pensant
que sóc sols una més, només una altra amant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes per a N., Poemes per als homes
Etiquetat .
Henri de Toulouse-Lautrec
Ésser estrany davallant les tenebres,
dona desfent la sendera floral,
l’impacte al bar on vi més vi engoleixes
em desafia amb un embat brutal.
El teu posat que desdenya la vida,
l’esguard pesant amb el llavi que es guerxa
obren en mi una fonda ferida,
un esvoranc que sospeso amb cautela:
també existeix el món que tu ens mostres,
aquest que va desballestant frontisses,
món tortuós fet de sutge i de ronya
en què es davalla fins la bogeria.
I tinc temor de la imatge ominosa
del vi que beus de l’ampolla temible
i em fa feredat tomballar en la roda
presa com tu pel dogal que emmetzina.
I a poc a poc giro l’esguard, l’espatlla
i et deixo aquí, esqueixada, atuïda:
jo no sóc l’àngel que pot aturar el perdre’t,
ni cloure el buit, ni guarir el teu abisme.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 