Tarda tot despenjada
del meu inútil viure,
absurditat cerclada.
En tot el transitar,
batallar, ensopegar,
no hi ha ni un pas de canvi.
Jo he de rescatar-me
d’aquestes parts del dia,
insulsa correntia.
Matins, nits, llargues tardes,
camins cap al no-res,
rebentant melangia.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Gira el carrusel
engronxant la tarda,
el temps roda fi
voltat de rialla,
el fullam es mou
al bressol de l’aire,
una melodia
trena joia intacta.
Publicat dins de Poemes per a nens, Poemes solars
Alço la copa ben alta!
El vostre sol m’emborratxa,
la vostra abraçada nua
de plenitud que s’escampa.
Sobre un vestit blanc de núvia
damunt la terra esponjada
dormiu amb un son calent,
el cos ofert un a l’altre.
Alço la copa rosada!
Sou una flor de la prada
amb corol·la i calze oferts
tan completa que a si es basta.
Els rajos del dia us colren
i plàcidament compassen
el flux perpetu de sang
amb so de gruta endinsada.
Alço la copa de grana!
Sou home i dona que canten
l’embriaguesa dels sentits,
i els déus us miren i callen.
Vulnerables al destí,
perdedors de la batalla,
us abraceu fins morir
per fondre la mort que campa.
Alço la copa de vi!
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes solars
Cos despullat
joventut viva
sortint del mar
tot salabror
exuberant
carnal delícia
cos arborant
gaia esplendor.
Àmfora closa
suau fortalesa
carn amotllosa
nu bategant
morenor clara
que el mar cobeja
i de bellesa
es va astorant.
Publicat dins de Poemes per a dones
La cambra en penombra,
sangtraït de l’ànima,
rierol que corre,
cristal·lí de l’aigua.
Entre els camps de blat
la suau brisa amara
roselles i espigues,
mar d’onada mansa.
Dintre el cor batega
la passió amagada
closa en cambra fosca,
sempre impronunciable.
Rere gelosies
cremen els ulls d’ambre
d’ella, que sospira
en l’ardor estancada.
Cavalls en la nit
troten la muntanya
de l’amor ferit,
sangtraït que sagna.
Cap marededéu
no fa cap miracle;
ella amb dolor escriu
solitud amarga.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Turgents pits de pell de lluna,
foc ardent melic avall,
passió del cos que s’abrusa
cel enllà, regalimant.
Dits alats polint la gemma
amb delícia electritzant,
anhelosos l’enardeixen,
delirosos van llustrant.
Esplendor, zenit de l’alba.
Estrelles en devessall
cauen en mar solitària,
que ha perdut el seu amant.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per a dones
No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.
Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.
Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.
Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.
I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.
Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.
Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.
I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.
Publicat dins de Poemes per a P., Poemes per als homes
Va confluir en tu l’exuberància
que els déus benefactors van aplegar,
columna d’una força oceànica,
ferma estàtua que vida va agafar.
Amo de les passions abruptes i humanes
en la mar més ardida vas orsar,
dret al vent davant les maltempsades,
fet de pluja, d’oratges, de brau mar.
I un dia a la platja on recalares
sota el sol jo també havia avarat
i vam tastar-nos el foc i el coratge,
i vam saber que junts no havíem de naufragar. Continua llegint
Publicat dins de Poemes per als homes
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes solars
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del desig, Poemes del temps
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 