Ciutat vibrant

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell

a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,

a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.

Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la nit, Sonets

Estiu a Barcelona

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

Vaig al meu món canviant,
immens com un continent,
ombrívol dessota els plàtans,
amb el mar, que alena vent.

És com la joia infantil
de descoberta i misteri,
tot el món puc aplegar,
tot és meu perquè hi penetri.

Volto amples avingudes
d’antics arbres centenaris,
giro cantonades, rondo,
viatgera i ciutadana.

Em barrejo en el seu magma,
soc una més que l’habito,
més feliç a cada passa
entre tots, i distingible.

L’ombra excelsa m’acompanya,
la ciutat em consent, guia,
als seus carrers soc sagrada
com la dea que l’estima.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona

Resistirem

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

Escalfor, cossos amics,
enarborant estelades,
el Jordi Cuixart commou
alçat dalt l’empostissat
de la plaça de Sant Jaume.

La nit acull el fervor
que s’eleva cap a l’aire,
sorgeix de la convicció,
del més absolut amor
a aquesta, la nostra pàtria.

Sabem que resistirem
totes i cada estocada,
que farem rotlle i castell,
cadena humana, tropell,
manifestació i sardana.

No ens deixem arrabassar
res del que és la nostra casa,
que hem vetllat, que hem estimat
com els que ens han precedit,
com la cosa més amada.

Com estimar-se a un mateix,
pàtria que ets a dins l’entranya.
Ets tu, terra catalana
l’ànima que ens sosté
dins la dignitat més alta.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pàtria

Fúria i dolor

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

És pura mitja tarda
d’un dimecres d’agost,
de l’Ucraïna màrtir,
Palestina que mor,
preguntant-nos com viure,
l’amenaça pertot,
assetjats al més íntim,
plens de fúria i dolor.
Jo mantindré els valors
que són justos, concisos,
l’amor sens parió
per la humanitat lliure,
el dret de cada ésser,
de cada pàtria alçada
a ser reconeguda,
a ser just respectada.
Ningú no és més que jo,
ningú serà mai menys,
i és amb el llaç humà
que podem reconeixe’ns,
tot l’amor desplegat,
deixant en llibertat
el viure, l’avançar
de cada poble i ànima.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes

11 de setembre de 2025

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

Avui, 11 de setembre,
tenim plegades les ales,
caminem amb passos curts,
la veu ens surt esquerdada.

Aixequem les estelades
amb plena convicció,
però se’ns cansen els braços,
som en estat pesarós.

Anys d’entusiasme i lluita
decapitats amb crueltat,
però el mesquí colonialisme
aferma la dignitat.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes

Catalunya, fontanes infinites

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

Retrobo el meu món lliure,
on jo soc inserida,
ésser d’aquests rodals,
així alta i confegida,
totes les il·lusions
són de la meva mida,
tots els punts cardinals
les meves quatre vores,
i aquesta geografia,
mediterrània antiga,
de mar, de flors boscanes,
dels entranyables mites,
conviccions, savieses,
la deu evolutiva,
d’allà on jo parteixo,
on cada instant arribo,
cada cop més enllà,
la fruïció menant-me
a un món inacabable,
fontanes infinites.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la pàtria

Submergits en dolor

Posted on 17 gener 2026 | Deixa un comentari

Per a Salvador Puig Antic

Allò va ser veritat,
hi va haver un botxí
que estrenyia el garrot
al coll d’un tendre noi
i de tot el meu poble.

Sota l’immòbil temps
brutes bèsties voraces
barraven tot camí,
i un esglai infinit
esclatava en nosaltres.

Submergits en dolor,
ostatges de vilesa,
fort cruixien les vèrtebres
quan el teu cos flairós
es desplomà en la mort.

I a l’acte t’elevares
en força i en ardència
dins, fins l’entranya densa
dels que com tu obriríem
camins de llibertat.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pàtria, Poemes ombrívols

Ciutat bressada

Posted on 16 gener 2026 | Deixa un comentari

Bresso la ciutat divina,
que aplego a la meva falda,
hi cap sencer el mar immens,
els seus edificis auris,
l’ombrós bosc de Montjuïc,
les grans, fabuloses Rambles,
i aquest vell Palau de Mar,
clàssic per enamorar-se’n,
on a prop, plens de misteri,
peixos i ocells fan miratges.
És la ciutat infinita,
íntima i inabastable
que sap treure flor del viure,
que reparteix la seva ànima.
Ben aplegada la tinc
tota sencera, abraçada,
i si és que la deixo anar
és per davant inclinar-me.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars

Pàtria

Posted on 16 gener 2026 | Deixa un comentari

És
el meu mar estimat,
els boscos, que desitjo,
que sé com puc amar
tornant d’altres països.

És
el temps mediterrani,
les faules, el gran sol
damunt l’arquitectura
del meu país-consol.

És
la gran claror a l’espai,
la gent, la formosura,
la llengua endins sagrada,
la pàtria catalana.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pàtria

Dia ja fos

Posted on 16 gener 2026 | Deixa un comentari

Dia ja fos
a les sis de la tarda,
a l‘estació
de Catalunya el tren,
tràfec de gent
que va a casa esgotada,
remor de veus
mentre el temps és silent.

Anem fent via
alleujats que s’acabi
un altre jorn
de feina, que ens ha usat,
Demà és molt lluny,
volem sols que s’allargui
la treva lliure
on no som suplantats.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit