Michael J. Austin
Sota el sol més alegre de l’estiu
hi habita també la mort,
la desfeta d’un amor immens,
la solitud sense batec ni nord.
Sota la calma dels arbres, sota el vent,
hi nia un esfondrament terrible,
l’isolament del cos sense lligams.
La llança al cor, sobtada, regalima.
Sota el rellotge de cada estació
que marca compassat el ritme de la vida
traspassen encesos llampecs escruixidors
devastant sens treva els puntals del viure.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Enmig del cor de la tarda
com si m’hagués de trencar
soc dreta davant l’abisme
feta sencera un cristall.
Cap raig de sol no traspassa
el meu vidre transparent,
l’angoixa em fa invisible,
el dol és lluna creixent.
Cap terra s’obre i s’empassa
el meu fràgil exhalar,
sols hi ha a una branca llunyana
la corda que em penjarà.
Filaments encesos creuen
la boira esmaperduda
del meu temor sense arrels
que m’esclafarà tot d’una.
El desesper aclapara
el no-res ple de buidor.
Sense ni lligam ni llaços
em decapita la por.
Barrancs cap a l’abisme
i el tall blanc de la lluna.
La carretera gira,
revoltada i abrupta.
El buit es manté, enjòlit,
suspès d’un tram a l’altre.
Bombolles d’infinit,
no-res i negra ànima.
La muntanya transpira,
arbres d’ombra, terra aspra.
M’hi arrapo i el cor llisca,
res m’espera a cap banda.
No em sustenta ningú
a l’aeroport de Doha.
Espera torturant
i decepció al Prat.
I queia en davallada
la força que aplegava,
tant sols apedaçada
la il·lusió amb forats.
No tenia elecció,
ni lloc on recular,
i com una mildones
hi he fet front, descarnada,
amb l’esma esmicolada,
el cos desconjuntat.
De sobte m’ha caigut
com un càstig injust.
Amb les portes barrades,
m’ha calgut sols deixar-me
relliscar fins l’abisme,
resistir, com si impàvida,
a la presó tancada:
dotze hores d’aeroport,
comprar un altre bitllet
amb un preu que cremava.
L’ànima escindida,
el meu estat complet
donat a la desgràcia,
sense creure ni veure-hi,
la mirada negada
de llàgrimes latents.
La impassibilitat,
rellotge que no avança,
tortura resignada
que m’ha desfet, sens déu.
Soc en plena correntia
de temps, seguint nits i dies.
De jorn res en mi no vibra
si no és la tristor enfondida.
De nit voraços malsons
em duen fins a l’abisme.
Aquí soc, ara i avui
en un lloc d’on vull sortir-ne.
És feixuguesa de plom
aquest anar encalçant fites.
Amedeo Modigliani
Simplement, no sé què espero,
no arribarà el que voldria,
és temps just de mantenir-se
fins arribar a la mort.
Quines fites puc plantar
en el que em resta de vida
si el que és essencial
m’ha descartat, suprimida.
Soc en aquest desconcert,
vull fer els dies agradables,
però al paradigma d’avui
és la tristesa qui guanya.
Edward Burne-Jones
És la tristor dels meus dies,
pura quotidianitat,
un impàs on res no avança,
el dies, continuant.
Visc la més bàsica vida,
a vores, dolor punyent,
al mig, un buit que sols clama,
dona gran al volt extern.
Seria un gran desconsol
morir a edat avançada,
voldria d’hora enllestir,
el malfat em deixa exhausta.
Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Com comprendré
el neguit que em traspassa,
quin sortilegi
me’l desarrelarà,
quant temps confús
del tot desnivellada,
dona ansiosa
en foscúria enfonsada.
Les nits torturants formen els meus dies,
horrors retornats viscuts al passat,
voraços, sagnants, que de nit reviuen.
Amb mi moriran. Mentrestant em minen.
Fan del meu present lloc anorreat,
desistit, cremat, amb la mort per signe.
Potser neutralitzo tensions malignes
que poblen el món. El sentit del viure?
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 