L’africà, de Jean-Marie Le Clézio

j. m. le clézio

Jean Marie Le Clézio va néixer el 1940 a Niça, en plena Segona Guerra Mundial.

Quan la família es trobava als refugis antiaeris la seva àvia, per tal de distreure’l de l’angoixa, sempre li explicava un conte. Le Clézio atribueix a aquests contes la seva passió per escriure.

Avui és autor d’una cinquantena d’obres de ficció entre novel·les i contes, i autors de nombrosos assajos i articles periodístics. Va rebre el Premi Nobel  el 2008, i l’Acadèmia Sueca el va definir com “un escriptor de la ruptura, de l’aventura poètica i de l’èxtasi sensual, i alhora explorador d’una humanitat que va molt més enllà de la civilització europea”. És, a més, l’autor francès més traduït de tots els temps.

      L’Àfricà és un llibre d’una poètica condensada, una de les obres més íntimes i personals de Le Clézio, ple d’una atmosfera densa, impactant tant per la realitat de l’Àfrica i la seva civilització com per les comparacions que fa amb la civilització europea, en un moment, a més, que aquesta civilització europea es troba enmig de la violència de la Segona Guerra Mundial.

     A L’africà l’autor ens parla de 3 temes essencials: per una banda, de l’empremta definitiva de la seva vivència a l’Àfrica, on hi va viure 2 anys de la seva infantesa; d’altra banda, del rebuig visceral a la colonització; i, sobretot, de la vida del seu pare, que reconstrueix al llarg del llibre, i de la seva relació amb ell.

     En aquesta obra l’autor trenca tots els tòpics occidentals i ens fa penetrar en la realitat de l’Àfrica, tot mostrant-nos la seva gran civilització, profundament humana.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa ho podeu fer a l’adreça següent:

https://www.ivoox.com/l-039-africa-jean-marie-le-clezio-audios-mp3_rf_35334608_1.html

Per Molts Anys

PASTÍS D'ANIVERSARI 278

Perquè ets la flor més bonica
que els meus ulls hagin vist mai,
d’una aroma que fascina,
d’un color que sedueix,
i una ànima tendra i fina
que enriqueix la meva vida
i el jardí de l’univers.

Galeria

Dissabtes

     No sabia que fer l’amor podia ser tan senzill. Ho havia oblidat. També havia oblidat la facilitat amb què algú podia acceptar-me, sent només qui sóc, sense demanar-me res més. No recordava aquesta suavitat, aquesta dolçor, aquest impuls … Continua llegint

Plantes fràgils

plantes fràgils 34890u

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.

Nit olorosa

dona nua al camps prat natura noia 000 blanc i negre

I la nit olorosa curulla de misteri
es mou silenciosa estatjada en el temps.
Tota fina carícia, bruna per la tendresa,
la seva subtilesa s’estén pels llargs carrers.
Tal com una promesa, amb les flors, punys de pètals,
la llum en devessall del vessant de la lluna
en la seva textura filada hi és immersa
la meva alta volença, l’amor que vas  estar.

L’amant, de Marguerite Duras

descarga duras 000

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

En aquest cas, presento L’amant, de Marguerite Duras, Premi Goncourt 1984

A L’amant, en el marc colonial de la Indoxina francesa dels anys 30,  ens endinsem a la cambra on una nena blanca i pobra de 15 anys i mig i un ric noi xinès de 27 es troben sovint per a una relació íntima. Fora de tòpics, prejudicis i caselles mentals, assistim de manera privilegiada a la història que s’esdevé entre aquestes dues persones, en la qual es descabdellen els sentiments més complexos i profunds barrejats amb la por de tots dos, diferent en cada un. Una història, d’altra banda, fortament dominada per les pròpies relacions familiars i per les relacions de poder del món colonial on viuen. Amb aquest llibre ens trobem davant de l’excel·lència de la literatura, i és a partir de la màgia que es va desvetllant la narració. Una màgia que prové de l’estil narratiu, subjugant, absorbent, molt més semblant a la poesia que no a la prosa, on cada frase podria ser un vers, per l’extensió, la sonoritat, la cadència, el flux del pensament, la introspecció, la intimitat, per la força arrasadora de cada una de les frases, amb una càrrega hipnòtica, fent arribar al límit el mateix llenguatge. Una narració on tot és essencial, sense el més mínim de contingut superflu. Carme Cabús

Marguerite Duras va néixer el 1914 a Saigon, antiga capital de la Indoxina francesa, en una família de la colònia. Als 18 anys va deixar Saigon i es va instal·lar definitivament a França. Al llarg de la seva vida es va dedicar sempre a la narrativa, amb l’escriptura de novel·les, d’obres de teatre o de guions cinematogràfics. Va ser sempre una intel·lectual compromesa, va estar un temps afiliada al Partit Comunista, i en el París ocupat de la Segona Guerra Mundial, Marguerite Duras, juntament amb el seu marit, l’escriptor Robert Antelme, va ser membre del Moviment de la Resistència contra els nazis. Va morir a París el 1996, amb un gran reconeixement de la seva obra. Carme Cabús

https://www.ivoox.com/l-039-amant-marguerite-duras-audios-mp3_rf_34126924_1.html

 

Penar

dona noia trista molt trista

Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.

NO

símbol gest feminista-2-565875

8 de març
en un dia solar
quan la lluita
és ardent i concisa,
un NO intern
que mai no es trencarà,
sobiranes
ens triem, i vives.

No serem
un ésser auxiliar, Continua llegint

Mare, tu

dona noia amb flors al cap platja mar

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernants,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do

Floreges la natura
amb  veu de consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, l’esdevenir.

Mare, en homenatge

Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.