Llargs dies de juliol

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Llargs dies de juliol,
allà on es marca un límit
entre la introspecció,
la insidiosa calor
i la solitud més íntima.
Trajectes a la ciutat,
tota una obra creativa
que neix i just es va alçant,
sempre diària i constant,
on cerco els dons de la vida,
les veritats, que canvien,
el seu terreny abundós.
Viatges per donar ales
al fondal del meu pensar,
del sentir, mirar, estimar,
 viatges que m’han fet lliure.
Llargs dies de juliol
on s’apleguen perspectives,
i els grans somnis de la mar
dins del temps, que és tan efímer.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud, Poemes de les estacions

Cap a ciutat

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Dies difícils de juliol,
calor i desgana, i solitud,
nits atziagues, somnis romputs,
temps deslligat ben buit de gràcia.

Estiu calent, dies formosos,
boscos lluents i esponerosos
que des del tren miro i oloro,
sota un cel íntim d’un blau immens.

Prenc el camí cap a ciutat,
on bull la vida diversa i rica,
la ciutat que és immensitat,
bellesa, història, aire de mar.

Així és com faig els dies bons,
plens d’interès i expectativa,
sentit, color, plaer, sabor,
la llibertat plena exercint-se.

De nit és quan ve l’eixutesa
de somnis nus, descoratjats,
sense valor hi deambulo,
pateixo, visc amargor i plany.

Aquí s’expressa la veritat,
la meva vida tan desatesa,
sense un caliu proper, humà
un temps de lapse de l’estiu lax.

Vindrà setembre, s’animarà.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de les estacions

Atuïda

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.

Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.

Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.

Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes de la lluna, Poemes de la solitud, Poemes de Nadal, Sonets

Dia inestable

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

En el dia inestable, defalliment suporto,
com si cada part meva s’hagués esquarterat.
Un estat tremolenc de fonda davallada,
allà on em cau l’ànima, al més pregon substrat.

Desestabilitzada, em cal tot el repòs,
fer meu algun projecte, elevar l’emoció.
Així, m’assec al tren, que no és com jo, que avança,
i és just com si el meu temps prolongués sentit, causa.

Un tren que duu a ciutat, on s’obren tantes portes,
tot possibilitats brindant objectius, forma.
A casa ja faré ritual de descans.
Al llit no puc colgar-me amb l’ànim tan avall.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud

Aquesta solitud

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Aquesta solitud
és la de quan no hi eres,
l’espai immens, callat,
darreres de ciutat

on l’autobús s’espera,
i un ésser arraulit
s’asseu en un pedrís
sense entendre qui és,

com l’ha atrapat el buit,
perduda l’opulència
d’aquell paradís verge,
de la vivència amb tu.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud

Dones en primavera

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Pertot se senten les plantes oloroses,
enfiladisses, com ho és el llessamí,
la primavera va penetrant, germina
pel clar batec del temps que lluu sens fi.
El sol abrusa, ens fa llevar jaquetes,
ja tot jersei resta plegat i omís,
i les faldilles les alcem ben lleugeres
per exposar-nos al sol, al seu encís.
Emmorenint-nos, vestim colors d’esclat
ben recercats al fondal dels armaris,
anem dient-nos noia, quin goig que fas!,
les flors ens ornen en els vestits diaris,
als nostres cossos duem perfum floral.
Jo vull pinçar coordenades del dia,
extreure màgia d’aquests darrers de maig,
un moment làbil que constantment canvia,
la Terra roda, cap instant no és igual.
Gira sencera la nostra alta galàxia,
cosmologia en què som inserits
d’aquí prové l’equilibri dels astres,
el vital cicle camí del juny florit.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes del temps

Temps vegetal

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Del gran finestral, el dia magnífic,
bellesa del temps que gravita a l’aire,
que es posa en les coses com la tendra capa
serena, porosa, que ens constitueix.

El temps dins de l’era del món vegetal,
que xopa la terra i miren cel i astres,
que ens fa restar vívids, dins del qual esguarden
tots els elements del futur que es fa.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes del temps

La brúixola es somou

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Celebro el nostre sud, la bellesa que exhala
tota natura, els arbres, un luxe desbordant.
Després de jorns de pluja, quanta claror diàfana
com n’és el cel de límpid, quant de fulgor no emana.

En l’entorn que ens acull soc l’animal que estrena
il·lusions, empreses de present i futur.
Dies plens de trobades, fites a quatre passes,
i un viatge que em porta a un món desconegut.

De cop es precipita una gran alegria,
tanco tractes, golejo, em trec de sobre pesos,
torno lleugera i lliure i puc ser jo de nou,

amb tot el temps obert, sense llast, sense jou,
sols salut i florida, retornant a l’audàcia
per fruir aquesta vida. La brúixola és somou.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la natura, Poemes per a dones, Sonets

A casa

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Tot era el mateix paisatge
curull de la llibertat
de l’aire,

transparent, immaculat,
vers un cel de sol radiant
intacte,

un paradís exultant
obert en l’espai immens
lliurant-se.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del sol

Dins l’immens aire

Posted on 18 gener 2026 | Deixa un comentari

Acaricio aquest temps
de llibertat encisada,
tota tendra i somrient
fins al cel, dins l’immens aire.

Tot el seu bellíssim tacte,
el seu respir indolent
i la llum tornassolada
que endins meu sempre és present.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del temps