Aire

Soc un ésser dreçat, sol en la nit,
caminant per una càlida avinguda.
Els arbres de vida secreta
potser pensen que vaig a un ball,
amb el meu vestit de festa,
i no cap a un destí desconegut
on només l’aire regna.

Acabo d’editar 3 llibres nous de poesia, que us presento amb il·lusió

Estimats amigues, estimats amics,

Em fa molta il·lusió presentar-vos els tres llibres de poesia que he publicat el febrer d’aquest any.

Us deixo un petit tast de la poesia, que podeu trobar en el poema que publico a la contracoberta de cada llibre. Però com que trobo que a la contracoberta que us envio els poemes no es poden llegir bé, us els he escrit immediatament a sota, que aquí sí que són llegibles.

Abans de Sant Jordi, el 12 d’abril, de 6 a 9 de la tarda, seré a la Taula d’Escriptors de Sant Cugat, i el mateix dia de Sant Jordi estaré signant llibres a Cerdanyola del Vallès, on soc escriptora local.

Després tinc una sèrie de presentacions que ja us aniré comentant.
Una abraçada immensa!

Profundes tardes

Passem entre la fronda d’antiga arquitectura
d’una era gloriosa, d’una art exquisida,
quan el món era íntim sota els immensos plàtans
i encís irradiava la bellesa tangible.

L’avenir esdevenia entre volums de màgia,
el temps dolç avançava etern i vegetal,
aquí vaig néixer jo, en una era diàfana,
intensa i perfumada, tot flors penjant en poms.

Aire pur de cel ample, transparent com si faula,
llargues, profundes tardes de fondo amor sonor,
un misteri entranyable al fons de tota cosa,
la carícia que ens torba, l’inconcebible enyor.

autora: Carme Cabús

Vent conscient

Venia aquest vent, llunyà, obstinat,
recorrent la terra des del firmament,
sol en el seu gènere, tot absort en ell,
com si explorés terra despoblada.

Col·lidia amb mi esbullant cabells
m’esculpia el rostre, tot el meu perímetre,
em palpava, expert, m’entortolligava,
i íntimament, delerós, conscient,
amb tot el seu tremp ferm m’escodrinyava.

Fins que, cautelós, de mi es deseixia,
assenyat, silent, em deixava anar,
girava cos, mans vers terra llunyana,
sabent que jo no era qui amb passió cercava.

autora: Carme Cabús

Introbable

Et segueixo pressentint
dreta en l’aire de la nit,
sola en la ciutat callada.

Ara que tot se m’ha fos,
que el dolor oneja en una asta
com una antiga bandera

penosa i esparracada,
vaig cap al teu gran amor,
la meva vida introbable.

autora: Carme Cabús

Dia anorreat

Théodore Chassériau

Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.

Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.

I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.

Aliè

Ned Axthelm

Soc la dona
que espera autobusos
a la llinda
d’una cantonada,
tot cercant
el sol que encoratja,
amb destí
incert, destriable.

Vaig deixant
l’esguard al paisatge
quan soc dalt,
ja des del seient.
Puja gent,
tot és aliè,
i no em resta
ni topant ni fe.

Cel de plom

El cel de plom
reflectit als vidres
com una gran
desolació,
i cau la tarda
damunt la pupil·la,
feixuga com
aquest no-horitzó.

Mig febrer

El dia amorf
sense colors
polsim terrós
sobre les coses
arbres d’hivern
branques pelades
la llum somorta
que aplaca l’ànima.
És mig febrer
l’any gira i gira
passen els dies
inadvertits
hi ha un gris paisatge
sota el cel llòbrec
els ametllers
no han pas florit.

Punyent nostàlgia

Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,
és així buida la remor de ma vida,
torna a ser estiu i per sort soc més lliure,
l’any passat era el de pandèmia infausta.

Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,
m’he anat fent gran tal com anys succeïen,
un rere l’altre, i així el nostre velam,
orsant en dies de pesars i alegries.

Soc ben formosa dona de seixanta anys,
i no crec pas  tampoc que passi ara 
un amor com quan en tenia vint,
iniciàtic, sender fet de miracles.

No en tinc pas prou amb aquest anar vivint,
amb els meus plans, i somnis, i viatges.
Pulsió d’amor mai no anorreada,
punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.

Vidre trencadís

I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.

Estàtica

De vegades
sento el tràfec del món,
l’energia
que tot ho traspassa
des de l’angle
d’una vida estàtica.
Gairebé
m’hi suïcidaria,
just enmig
del seu xuclador.

Vaig amb la solitud

No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.