Em torna en somnis el teu menyspreu,
tot aquell odi que perforava
des del teu nucli directe al meu.
Sense defensa, em destralejava,
sense comprendre, m’esgarrifava,
inassumible fer-lo conscient.
Va ser anys enrere, i ara soc rica,
s’ha fos el temps tenyit de sang,
la meva deu és infinita.
No confiava en sobreviure
i aquí soc jo, no estamordida
l’acceptació, el meu substrat.
Aquell amor és destruït,
entre una mare i un únic fill,
la pena oneja, però no soscava.
T’he dut al món, el meu alt somni,
i t’he nodrit fins a fer-te home,
qui ha destruït la meva entranya.
Molts anys i bons sols et desitjo,
has repudiat qui més t’amava,
no tens cap àngel de la guarda.
(Acte divuitè)
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 