Potser també es pot viure així,
sense ningú enlloc esperant-te,
sols tu que hi vas, just a trobar-te
amb tot d’aliens aplecs, reunions.
No són pas fets per a qui ets tu,
són llocs on pots tu sola incloure’t,
llavors pertanys per uns instants
a un encanteri, saviesa nova.
Llisca suaument el gir del món
i per poc temps tu també hi gires.
Tornant a casa -deix de miracle-
ets conformada, fins que hi arribes.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud
Rembrandt
Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig
Quants estius estèrils,
deserts sota el sol,
la pell estriada.
Sense expressió,
sense passió,
assedegats d’aigua.
No-res persistent,
tot desistiment,
abissal mancança.
Potser just m’exclamo
sense sospitar
que això és vida humana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Ros Ruseva
Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,
la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,
alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,
geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes del mar, Poemes ombrívols
Leonardo da Vinci
El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícils d’afrontar-les.
Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,
on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,
la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de malsons, Sonets
Gaston de la Touche
L’angúnia d’aquestes festes
escarbotades al temps,
s’atura la vida entera,
trenca el teixit l’energia,
i les bagues esllanguides
són aquest defalliment.
Enmig de la primavera,
l’estació inestable,
ara plou, ara fa calda,
el meu cos mig plany, mig balla,
i soc dins un gran sopor
amb consciència de la mort.
Bé he de salvar aquests dies,
fer miques la letargia,
agafar el tren, trobar casa
dins de la ciutat versàtil
que tiba i emmiralla,
amb mar a tot el voral.
Les amistats, totes fora,
un turment que dins xarbota,
i resto una pelleringa
fins que no agafo els dos rems
i m’invento, i m’encamino
cap a una fita plaent.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Em ve la música buidada de tot somni
d’aquests meus versos que jo voldria escriure.
Està esgotat el meu viure, no afina,
no rep l’embat de cap nova energia,
un transformar-me en matèria vibrant,
transparent, clara, remorosa, exultant,
solcant un món just desvetllat en mi,
trencant la rècula d’aquests infinits dies,
sense penar, però amb una rodadissa
feta de temps que es repeteix, que cau.
Del tot a punt n’és l’ésser meu serè
que empal·lideix dins quotidianitat,
sols l’alegria vull pel meu cos i fat,
tot vessant versos magnífics, musicats.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes ombrívols
I passen estacions
amagades sota terra
amb la llum esmorteïda
com una tomba de segles.
Endavant pesadament
el tren feixuc s’arrossega,
i la gent es deixa anar,
mig envellida i sense esma.
És una nit de l’hivern,
hi ha la sonsònia monòtona
que anuncia els baixadors.
A fora, foscor i derrota.
Un dia en què s’ha deixat
l’energia en totes feines,
i és un divendres cansat,
la gent sols espera jeure.
La setmana s’ha esgotat
plena de treball, problemes,
ara que ha arribat al cap
potser hi haurà un petit lleure.
Simon Vouet
Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.
La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.
Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,
no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Sonets
No flueix res en l’ésser fosc
que soc avui i en aquests dies.
Dins devessall de jorns magnífics,
corprenedors dolls d’alegria.
No tinc recer on anar a topar
no hi ha persona on recolzar-me.
En mi mateixa he fet solatge,
conscient, plena d’allò que soc.
Dona sensible en connivència
amb tota força gegant del món.
D’aquí sorgeixo, aquí m’arrelo,
en aquest ordre on gira l’orbe.
Aquestes són les magnituds,
a escala humana esgoto el rumb.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 