CONVOCO BELLESA: Poemes de recerca de la bellesa a la vida quotidiana.
124 pàgines. 68 poemes. Poesia Mirallsdaigua 2025. ISBN: 978-84-09-69919-3
LAVA ENCESA: Poemes de vida ferida. Maltractament masclista a la llar i conseqüències a la vida adulta
126 pàgines.60 poemes.Poesia Mirallsdaigua 2025 ISBN 978-84-09-69920-9
REMOTA OLOR: Poemes sobre la passió, tant d’amor com de desamor
120 pàgines. 63 poemes. Poesia Mirallsdaigua 2025. ISBN: 978-84-09-70245-9
Publicat dins de Presentacions i entrevistes
Estimades amigues, estimats amics, us envio l’entrevista que em va fer la Televisió de Sant Cugat, a qui estic molt agraïda per haver-me deixat aquest espai per presentar els meus darrers 3 llibres. Una abraçada molt forta.
Publicat dins de Presentacions i entrevistes
Publicat dins de Presentacions i entrevistes
Un aire meravellós
em fa retornar a la vida,
ve onejant, rasant, fregant,
renta de suor i calitja.
S’acosta a la terra ferma
seriós, profund, sensible,
va esculpint els sentits, pell,
fent-me com ell infinita.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del vent, Poemes sobre la bellesa
Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.
Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.
Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.
Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.
L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.
Encara soc en uns llimbs
de solitud, nits marcades
per malsons i angoixa al llit,
sense trobar eixida o casa.
Una amenaça planant
damunt de la meva vida
em té sagnant el costat,
soc ferida i enfondida.
Tot al meu voltant, el buit,
si caic, tant li fa a qui sigui,
soc a l’escapçat voral
i la terra es va engrunant.
Així passo jo aquests dies,
amb nits que tremem de por.
Però si bé a cops defalleixo,
faré front a tots voltors.
I en mi segueix l’angoixa,
aquest mal que em devasta,
que no em deixa afrontar
la vida quotidiana,
els canvis turbulents
viscuts com a amenaça.
Son massa adversitats
i ferides que em marquen.
És l’octubre calent
com si fos un ple estiu,
i en els seus jorns solells
endins va macerant-se
el neguit colossal
d’una vida arranjada,
on poder lliscar en pau,
fruir sense estocades.
Potser és una quimera
compartida i humana.
Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.
Mirallejo entre clarors i ombres,
ve el sol fort, que malda per entrar
dins la cova que és la meva història,
un pou fondo sense regurgitar.
Com les fulles d’aquesta primavera
bella i nítida, que van llampeguejant,
també el sol vol inundar-me endintre,
però fa via a estrats superficials.
Com un mal, la foscor que em té presa
densitat, pantà que va xuclant,
esborrona la massa atapeïda
que em constreny sutjosa i m’invalida.
El sol viu vol obrir-hi una escletxa,
però el seu ímpetu no hi pot pas penetrar
tanmateix, sense somnis, com llega,
el seu raig fa conhort i costat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 