El meu clam travessa la nit
amb l’esguard segat per la teva
absència. No hi ha cap sentiment
ni cap sentit que no encengui
el dolor, fet fràgil esca. En la
foscor l’alarma del cor
cerca l’escalfor del teu viure,
els llençols romanen freds
i morts a la banda del llit
que ja no habites. L’onada
del mar s’ha escruixit, aturada
en la teva existència. Vaig
trobar-te en un dia infinit
i vaig creure que per sempre
era la nostra encesa.
Pesa la matinada d’acer
amb el seu silenci sideral,
on hi brillen les fibres del dolor
roges i roents com la tendresa.
En les vetes descarnades de rojor
hi esclata el llampec del meu clam,
des del sangonós esvoranc
de la teva udolant absència.
Et xiuxiuejo paraules d’amor
que s’estavellen contra el temps voraç,
i no encenc l’espelma de la rendició
que vas deixar-me quan te’n vas anar.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Soc aquest animal que dormia amb un déu
insòlit, desbordant, en el llit d’una cambra
magnificent amb ell. En la seva pell càlida,
negra i enlluentada, dins la seva abraçada
humana com res més. Amb el gust dels seus llavis
florents en el meu cos, dins la boca profunda.
D’on havies vingut?, en quin llunya avió
havies fet camí?, de quin punt de la terra
havies arribat, ple de sinuositat,
ungit per una màgia que sols bressola els deus?
On t’havies creat per coincidir amb mi
en una biosfera que ens era un món aliè?
Com jo havia arribat a l’escalfor ancestral
del teu ésser de foc, a l’íntim ressonar
de la més fonda encesa? Eres diví, i jo,
tan sols ésser mortal, sota la teva llum,
que tocava amb carícies. La teva veu, paraules
com estrelles fugaces, cabdells dels teus fils d’or.
Vas ser el més tangible, per mi allò més vivible,
amb la teva figura desbordant la bellesa,
el cabell fet de trenes com brúixoles concèntriques.
Atònita del do de tenir-te entre els braços,
que del teu llunyà somni em volguessis estrènyer,
home negre d’impacte amb un ocult designi
que a mi no em concernia, restava entre l’encís
olorós del teu ésser, i a voltes et guiava,
bé extreia de tu un nou doll de riquesa.
Vigilava silent si cercaves en mi
allò que jo et buscava: dintre del temps fluent
trobar-me amb tu intacta. He esbarriat els vents
que el meu amor prenia, i ara, sense tenir-te
em somou l’huracà. No hi va haver pas prou temps
-no n’hi ha prou, per vacances-, però tots dos vam sentir-nos
en el temps que girava, i el nostre emmirallar-nos
ens va acostar, silents. Vaig alçar-me a la mida
del déu que en tu portaves, i amb tu vaig elevar-me
a prodigi i miracle closa en els braços teus.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de la passió, Poemes per als homes
Se m’enduia el temps amb tu
allà on fos, per estimar-nos,
aquella sumptuositat
del teu cos, gravitant d’astres.
Dos éssers en un mateix,
vida de tots dos creant-se,
la consciència d’un amor
sense temps, inesgotable.
Se’m mouen dins totes les paraules,
els versos deslligats d’un poema,
i no puc davallar al fons de mi,
a la tarda assolellada i neta.
Parlen ara aquí dins del vagó
alguns estudiants de l’Autònoma,
jo, boli en mà, vaig capcinejant,
i no soc poeta ni rapsoda.
Com dormiria amb un plàcid son
al nostre llit de tants anys enrere,
cauríem tots dos perduts d’amor
amb els somnis que ens somiaven sempre.
Com m’ha costat saber què vull dir,
sols trobar-me amb tu a aquella cambra,
tots dos hàlit de la joventut
alenant felicitat plenària.
Entre l’olor de les flors
i les carícies de l’aire
deso aquelles matinades,
totes les nostres nits gràvides
on el teu cos en el meu
originava el miracle,
tot l’immesurable amor.
Era plenitud diàfana,
fondo somriure del temps
entre tots dos cabdellant-se,
un absolut abocant-se
d’un a l’altre, incontinent,
un corrent de joventut
des del zenit proclamant
la infinitud del desig,
el seu desig d’infinit.
Potser passa només
que duc la teva flaire,
la teva dimensió
d’home que em propulsava
cap al millor de mi,
la creació d’amar-te,
l’aventura del món,
tu, misteri insondable.
I sempre vas amb mi
pels camins de bellesa,
per les grans avingudes
on tant ens van conèixer,
per totes latituds
on existia amb tu,
quan jo era immortal,
intensa, passional,
feta sols de tendresa.
Torno a ser de nou plena d’aquell temps,
de la màgia intacta que inundava l’aire,
de qui érem nosaltres, la fúria d’amar-nos,
l’amor penetrant-nos, aquella atracció,
aquella passió lliure condensant-se.
Junts vam estrenar el profund del viure,
la seva aventura, la seva delícia,
la tendresa immensa amb què ens construíem,
el sentit del món, que a les mans teníem.
Que llarg, aquell temps bressat per la lluna,
que bell i fragant, els dies girant,
nosaltres fruitant en les nits translúcides.
Quin sol fulgurant el resplendiment
de petons ardents, de carícies fúlgides.
Com et vaig amar, desbordant saviesa
de què em va dotar l’amor teu de faula,
intens encanteri tendre com un pètal.
Ens va sorprendre la llum al matí, després de gravitar dolçament damunt d’ella mateixa des de la foscor de la nit. Foscúria estelada, la Via Làctia esplendent quan tu vas anomenar els designis de les Osses. Començava el glop orbital que havia d’engolir-me, nuada pel teu sexe amb tu, estreta contra el teu cos. Presa en la teva mirada que aplegava dols, distàncies, i que després va quedar fixada en mi. En la puresa de l’aire hi volava el pelicà, la garsa tigre cantava el seu llarg crit gutural, i els micos, criatures humanes, llançaven dins la fonda selva els seus udols trepidants. El mar, existència estranya, immensa, inabastable, en si mateixa vivia, i alçava embravida els seus braços musculosos. Fabulós ésser de ventre carregat de vida, el mar, per reverenciar-lo, venia a trucar-nos i no obríem, amb el seu reflux respectuós i somnàmbul, nosaltres endinsats en la nostra pròpia vida, filla del llamp i de la foguera, que la prodigiosa tempesta no apagava ni cobria. Així, encabits l’un en l’altra,
era com ens pertanyíem.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de la passió, Poemes per a B.
De bellesa intocada, esplendorós, ofert,
seies humil al tamboret de la barra.
Eres una flor oberta cap a mi.
Jo tremolava. El teu cabell, que després
es desplegà, lluïa com un secret.
T’estimava la pell delicada, i aquella
força de vida que t’empenyia
a tu mateix i que, sense saber-ho,
tirà a diana. Incrèdul que poguessis
ni tan sols tocar-me, jo era per a mi
un ésser caduc que tu extreies d’una cova
encantada. Els teus llavis tenien gust
d’amor, la teva olor, vestigis de l’albada.
Estava enamoradíssima de tu,
tant com tu de mi t’enamoraves. La teva
mà sostenia la nit, el teu cos
de delit, el nostre camí ple de besades.
La Rambla, tota sola, va aturar l’alè
en veure les nostres mans entrellaçades.
I aquell regal que jo m’enduia en mi
em feia altre cop dona i humana. Et vaig
estimar amb el ble més fi. La teva
cabellera, deu boscana, era ara lliure,
escampada en mi. La teva vida ardent
em sadollava. Ens vam trobar en el camí
incert de nit. Al meu llit hi vas portar
les estrelles. Més esplendor de joventut
mai no ha existit. Molt tendrament et vaig prendre
en ofrena. Al meu amor hi restes, terra endins.
Vas ser felicitat en l’òrbita més plena.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de la passió
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 