Vespre trist, de col·legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
Tumult de colors al vent
que voleien dels teus mocadors,
centelleig de gemmes i joiells
l’espessa cabellera com l’ònix sumptuós.
Per escales i porxos del carrer populós
jo esguardo com crema el teu mirar,
el que toca reviu d’escalfor
com al forn de la farga el metall es desfà.
I vull només atraure’t cap a mi,
ésser indomable que em retens, captivat,
dona que prodigues la mel, l’oli i el vi,
maga que multipliques les àmfores de blat.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Farbalans a les teulades
i tu baixant per l’escala,
el blau flonjo dalt del cel,
blanc lluminós a les cases.
La cabellera esplendent
i la faldilla estampada,
t’espera la mar pacient
amb la rialla dibuixada.
Em frega el teu alenar
quan arribes a la plaça,
per un bes tot l’amor meu
et posaria a la falda.
I ens bressolaria el mar,
mar català, mar de pàtria
blau i blanc, vela i vaixell,
i el teu perfum d’illa clara.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del mar, Poemes solars
Era el sol
suau com un somriure,
el dia íntim
amb el vent estrenat,
l’escalfor
que el teu cos desprenia,
el present,
feliç com no ha tornat.
Aleshores
era al centre la vida,
els camins,
tots ells serenitat,
la bellesa
pregonament vivia
i dolçament fruïa
del temps enamorat.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a M., Poemes per a un home
Ramon N. Bonet
Nia l’oreneta
sota les teulades,
al fons de l’alt cel
l’àguila s’enlaira.
Encarat al sol,
poble de calç blanca,
tens el borrissol
del bosc i la prada.
Canta el rossinyol,
refila la garsa,
i pels esbarzers
el verdum s’encanta.
Entre vells olius
i vinyes sagrades
viuen alvocats
mangos i papaies.
Floregen els cards,
s’alcen els baladres,
i tu ets com corol·la
entre les muntanyes.
Tot el sol, sencer,
enjoia les cases,
al mig dels jardins
gràcils les fonts ragen.
T’eleves, concís,
poble nivi, i cantes
la més neta pau,
la passió de l’aigua.
Tres rius llargs travessen
recs i fondalades,
on el camí es perd
l’oblit t’assenyala.
Publicat dins de ., Poemes solars
La meva vida és
el folre d’un vestit
grisós, prim, transparent,
amb un caient feixuc,
soterrat just endins,
de vegades suat,
constantment amagat.
Un teixit secundari,
el revés d’un vestit,
la pell tendra del fons
en contacte amb el plany,
isolat en l’oblit,
adaptable, conscient,
sempre a frec d’una dona.
Però, íntim i retret,
sap el color del sol
-textura de filassa
dels seus rajos rotunds-
quan a l’estenedor,
després de la bugada,
solemnement del dret
a cops pren rellevància.
Publicat dins de Poemes de la solitud
This gallery contains 1 photos.
—Dorms? —No… —Saps què? —Mmm… —Ahir es va quedar un noi a dormir amb mi. —Sí? —Sí. Ja feia dies que em trucava. És un alumne meu i ahir vam anar a ballar a la Festa Major. —… —És deu anys més jove, gairebé com tu. Eren les cinc de la matinada i havíem begut una mica, i ell em va dir … Continua llegint
This gallery contains 3 photos.
En aquella època, compartia el pis amb mi. Tenia unes faccions ben formades en un rostre jove i esplèndid, amb una mirada bregada i astuta. Reia amb llavis forts, amb galtes molsudes, damunt les quals movia amb gràcia el seu cabell tornassolat. Era argentina, però provenia per branca paterna d’emigrants italians i entenia i mig parlava la llengua. Tenia un cotxe desmanegat d’on sobresortien les seves “endergues de gitano”, com ella mateixa anomenava amb la seva parla expressiva. Aquestes endergues eren robes índies, tals com faldilles recargolades com un cuc i compactes, … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
Uns gemecs la desperten del son profund. Sense ni girar-se, sap que és la seva mare que està plorant a tocar d’ella. Els plors de la seva mare són d’algú inconsolable, algú que ha estat ferit sense pietat. La … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
La Maria mira els amplis i lliures moviments del seu fill mentre juga amb els petits avions que li ha regalat la Lena, la seva àvia. Mentre juga, el Nil acompanya els gestos amb els sons ben modulats i compassats dels avionets en enlairar-se, volar, girar complicadament a l’aire i aterrar. El nen transmet la seva confiança i el seu plaer en el món, preparat i defensat per la seva mare i la seva àvia, que són a … Continua llegint
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 