Fuig del bosc de ciment
habitat per éssers ombrívols,
vola cap a l’alt firmament,
tu que pots trobar
somnis enfiladissos.
No restis al trist sostre baix
de la ciutat que és alçada
sobre fonaments de glaç,
i no coneix orígens,
i escanya allò que atrapa.
Vés allà on s’obren els llacs
que l’home no ha pogut malmetre
als boscos bullents per la diversitat,
allà on sempre han niat
els de la teva espècie.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
De poble a poble, amb neguit
xiuxiuegen les campanes,
i calla la terra humil,
i en fa ressò la muntanya.
El vent recorre les places
encongint-se en els vells porxos,
els arbres guaiten com marxen
els emigrants pels terrossos.
I les mirades dels vells
esguarden com es dessagna
un país sense jovent.
amb dolor immensurable.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Enjoiada de llum de cap al tard
els ocres i els sienes irradies
i damunt els colors de terra i fast
el carbassa, alegre, hi entronitzes.
Com una dona joiosa, a la saó,
duus carícies als pètals i a les fulles
i de tant com la daura l’esplendor
de la teva mà tendre, cau la fruita.
I la pluja que ve a acaronar-te
torna amb el seu ruixim la terra molla
on s’enfonsen llavors, pinyols i grana
expectants per donar brotada nova.
Tu fas un pas cap el vent que es desvetlla
que ve vers tu, ardit, de la muntanya
i ell et corona amb gerdons i groselles
i ben estrets beseu l’hivern que avança.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
T’acostes nova, tardor,
nua i tota recollida,
traiem jerseis de l’armari
i el sol és daurat, i minva.
A l’espatlla l’estiu penja,
curull de dies esplèndids,
i de calors angunioses,
i nits rodones, suspeses.
Un neguit d’ocell pessiga
l’adéu a l’estació encesa
de dies prometedors:
em sabut viure-la plena?
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.
Publicat dins de Poemes per a dones
Vaporeja la tarda humida
sobre el teu cos que dia i nit vetlla
l’escalfor constant de la brisa
mentre esperes atènyer el que cerques.
Aquiescent a la seva carícia,
vols que et parli fluixet i sens pressa
d’aquell a qui molt prop vas tenir un dia,
aquell home que, afuat, és qui anheles.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a dones
D’on ve l’olor d’espígol
i l’aleteig continu
dels petons més suaus?
Com hi ha claror de dia
i la jove alegria
dels contes dels infants?
Què és aquest llambreig
de garlandes encès,
gemades i penjants?
I quan les papallones
han vingut així, en ones,
al meu viure isolat?
Ha arribat potser l’hora
que s’obrirà la porta
del meu redós tancat?
Publicat dins de Poemes de la solitud
Publicat dins de Poemes per a nens
No sé què et va passar. I en aquest temps que corre,
del qual ja fa sis anys, ja no sé ni qui ets,
ni la cara que fas, ni on deus asseure ara
les bases del teu món, ni si l’odi és present
per mi, la teva mare, si seràs tu a la fi
qui arribarà a matar-me. No sé ja ni qui ets
però no em fio de tu, i el cor que vas ferir
segueix amb cicatrius a punt de rebentar-se.
I em deslligo de tu, a qui no va importar
que visqués o morís foradada pel càncer,
malferint-me, ultratjant-me, bavejant de tant d’odi.
No tinc vida per tu, que he de reservar-la
pels esculls que m’atenyen, per la lluita que em falta,
per la mort que em pertany, gens lluny, propera i clara,
i pel viure i pel gaudi de tots els meus viatges,
la joventut que em resta, els amors que m’esperen
com un recomençar. Si és que algú va instigar-te
i et va convertir en bala per llançar contra mi
és el gran delinqüent a qui ni l’Infern basta
per purgar els seus pecats. I si vols acostar-te
a poc a poc i lenta, ara per explicar-te,
de ple m’hi trobaràs, però no pots escapar-te
de mostrar avui la cara, d’enfrontar la veritat.
No voldria trobar-me en el teu atzucac.
(Acte tercer)
Publicat dins de Poemes d'una mare
Quan arriba l’hivern, mar,
extens un blau d’opalina
i l’aire es ve a enjoiar
del vol baix de les gavines.
Escumeges, levitant,
la sorra daurada i fina
que espera el sol de llevant
els matins de boira humida.
Ets mare mediterrània,
mantell fet d’aiguamarina
i abastes illes llunyanes
i les consents i avicies.
Acarona, dolça mar,
la sorra de pedra fina ,
el lloc on vaig passejant,
desitjant-te, blava i nívia.
Canta’m cançons de bressol
amb la veu fonda i senzilla,
conta’m mil·lennis de sol
i les històries que endinses.
Tu, mar, ets transformació,
i jo, tan sols sóc finible,
així a tu no et pertany
la mort que a mi endins em fibla.
Tu amb l’oratge véns i vas,
mar tendra, mar, sàvia amiga,
fes-me lliure amb el teu cant
d’energia i de celístia.
Dreçada just davant teu
escolto la teva dita:
“tu deixa’t portar pel vent
sense arestes de la vida”.
Publicat dins de Poemes de la Mediterrània, Poemes del mar
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 