Aquí hi ha el meu desert,
enmig la primavera,
la sequera que em colga,
la inútil existència.
Primavera que lluu
curulla de flors fresques,
em fa de mirall nu,
mostra la meva esquerda.
Assolada dins meu,
la llum del sol s’escapa,
la vella poesia
no troba on recolzar-se.
És la manca de somni,
dolors apoderant-se
d’aquest meu flux vital,
on els presagis manquen.
Però no m’estaré aquí,
en un punt mort prostrant-me,
vull fer cap a un destí
on prendre vital aire.
Com un vano obriré el temps que passa ara,
cada barnilla, un dia de solitud tancada,
força per sobreviure a redós d’un paisatge
arrasat de l’arrel, negat per una llàgrima.
Dies on en cada un burxo una descoberta,
la flor boscana al tacte, l’olor de mare-selva,
on de sobte irromp la mateixa sorpresa:
sense saber ni com, sé que resistiré.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del temps, Poemes per a dones
Blau i verd, cant de la tarda,
el sol sencer s’ofereix,
la llum no pot ser més clara,
fastuosa rellueix.
El meu cor batega encara,
viure és un repte constant,
dins del temps, dolor i ufana
just navegant endavant.
Just va rodolant el temps
en la meva vida sola,
llum, claror, flors del vestit
en la primavera nova.
A la platja el mar és fred
però ja s’albira la joia
de quan el sol farà el ple
i capgirarà la història.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Poemes per a dones
Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.
Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.
Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.
Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.
Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.
La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.
Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta dins meu i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.
I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,
en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,
en els amors que foren, en els que encara em sanen,
una força punyent que és la joia de l’ara.
Al misteri de ser viva i forta entre els altres,
en aquest creure en mi, en la força d’alçar-me,
i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva
atreta per la brúixola que no em deixa enfonsar.
Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables
com a dona que soc, completa, insubornable,
que s’aixeca a volar a cada passa i acte.
I arrelo en nació en terra catalana,
en una llengua tendra, immensa, inabastable,
en la lluita que duu la llibertat guanyada.
Prenc el pols al temps situant-m’hi enmig
i navego nits, i encenc els espais
justa d’esperança.
Duc aigua amb mi per la travessia
i no prenc res més, sols bec a galet
l’aire que duu el viure.
Em nodreixo així, assajo somriures,
prenc identitats de qui vaig ser i soc,
i tempto la vida.
Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color del meu fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traces.
Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i esdevindré puntaire.
La meva vida d’un fil
penja i a l’aire bascula,
i jo, com ancestralment
la nissaga humana ha fet,
m’encomano a tots els deus,
al meu fat, la sort, l’atzar,
perquè no hi hagi borrasca
que em faci caure al no-res,
i el futur sigui habitable,
i un peu ara, un peu després
pugui pausada assentar-me
en una terra ara estable
i campar, feliç i lleu.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 