Category Archives: Sonets

Ombra

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval

i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,

escapat dels camins que cada dia faig,

en horaris diferents, altres itineraris.

T’he perdut i sens tu torno a la solitud,

la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,

els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,

sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu,

camino pels carrers que un dia van ser nostres

i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,

com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

*****************************************************************

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval
i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,
escapat dels camins que cada dia faig,
en horaris diferents, altres itineraris.


T’he perdut i sens tu torno a la solitud,
la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,
els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,
sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu.

Lluny del teu transitar, amb l’esguard abatut,

camino pels carrers que un dia van ser nostres


i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,
com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per als homes, Sonets

Oceà immens

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Es trencava l’onada a l’oceà immens,

pervivies en mi, grandiós com tot el mar,

i el meu ésser alat et contenia complet

mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.

*

Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,

tresors se succeïen, absoluts, abastables,

exuberants creixien flors i arbres selvàtics

amb l’olor primigènia del començar d’un món.

*

Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,

i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,

engolida al seu ventre,  deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.

******************************************************************

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.


Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.

Vibrant sota sol dúctil, la immensitat dels dies,

la jungla espessa, humida, sorgia de tots dos.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,


i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps amb una dalla.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a B., Sonets

Forneja arter

Posted on 20 Desembre 2020 | 1 comentari

Tallo el granit de la greu nit

i llanço el crit, escot obert,

llavi reblert.

*

Des de la barra et miro, ardit,

l’esguard colpit, i dic paraula

de mig barjaula.

*

Et vull llepar tot el bell pit,

desig sentit, i a l’entrecuix

passar la cama.

*

Als llavis rics, molls de delits,

vull enfonsar fins a arborar

aquesta flama.

*

Vull xarrupar i coctelejar

saliva dolça, sabor d’escorça,

amb licor mascle.

*

Arrapa bé el meu pitram,

enfonsa al mig del meu palpís

dura armadura.

*

Per a això vull trobar de nit

un jovençà de cos gormand

que mengi pruna.

*

Burxa amb crostó, vessa sucor

en devessall fins al matí

quan canti el gall.

*

Endinsa’t bé, tusta’m la carn,

forneja arter, pren-me amb deler

fins a la sang.

****************************************************************

Tallo el granit de la greu nit i llanço el crit,

escot obert, llavi reblert. Des de la barra

et miro, ardit, l’esguard colpit, i dic paraula

de mig barjaula. Et vull llepar tot el bell pit,

*


desig sentit, i a l’entrecuix passar la cama.

Als llavis rics, molls de delits, vull enfonsar

fins a arborar aquesta flama. Vull xarrupar,

coctelejar saliva dolça, sabor d’escorça,


amb licor mascle. Arrapa bé el meu pitram,
enfonsa al mig del meu palpís dura armadura.
que vull trobar un jovençà que mengi pruna.

Vessa sucor en devessall fins al matí
quan canti el gall. Endinsa’t bé, tusta’m la carn,
forneja arter, pren-me amb deler fins a la sang.

1 comentari

Publicat dins de Poemes eròtics, Poemes per als homes, Sonets

Onades salobres

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

M’agradaria coneixe’t de nou

sota l’auspici d’un astre millor,

reprendre la vida on la vam deixar,

tumult de carícies, de sexes en flor.

*

Dins el mar alat de l’existir en pes,

onades salobres, sempre excitants,

l’alegria neta, les rialles al cel

i el tremolor encès del cos crepitant.

*

Jo estant amb tu, dintre l’aire viu,

amb les nits rodant a recer del cos,

les palpitants, suaus, les suspeses nits,

tot allò que eren els noms de l’amor.

*

Mai te n’has anat, l’astre ja s’ha fos

colpit per l’impacte del nostre sentir,

érem tu i jo, bategant tots dos,

a la mà la flama del nostre infinit.

***********************************************************************

M’agradaria coneixe’t de nou
sota l’auspici d’un astre millor,
reprendre la vida on la vam deixar,
tumult de carícies, de sexes en flor.


Dins el mar alat de l’existir en pes,
onades salobres, sempre excitants,
l’alegria neta, rialles al cel
i el tremolor encès del cos crepitant.


Amb les nits rodant a recer del cos,
palpitants, suaus, les suspeses nits,
tot allò que eren els noms de l’amor.


Mai te n’has anat, ets al meu sentir,
érem tu i jo, bategant tots dos,
a la mà la flama del nostre infinit.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets

Àngel perdut

Posted on 19 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Àngel perdut

pels carrers del meu poble,

allà al lluny

on esclaten designis

hi ha ja escrit

amb mel fresca de cova

si un dia roig

beurem junts l’ambrosia.

Amb tu es perd

l’udol cap a la lluna

de nits sorpreses

pel mossec solitari,

i un mar calent

pel sol que alegre espurna

navega lent

pels teus ulls oceànics.

Ets sempre festa

en el clos dels meus dies

de porcellana

brunyida i sempre buida,

àngel perdut,

la teva suau carícia

de ploma forta

duu plenitud i pluja.

Sota l’olor

del dia que es propaga

poso l’esguard

damunt la teva espira

i sé del cert

que és del cel d’allà on baixes

i vull només

ser la teva celístia.

*************************************************************

Àngel perdut pels carrers del meu poble,
allà al lluny on esclaten designis
hi ha ja escrit amb mel fresca de cova
si un dia roig veurem junts l’ambrosia.


Amb tu es perd l’udol cap a la lluna
de nits sorpreses pel mossec solitari,
i un mar calent pel sol que alegre espurna
navega lent pels teus ulls oceànics.


àngel perdut, la teva suau carícia
de ploma forta duu plenitud i pluja.
Sota l’olor del dia que es propaga


poso l’esguard damunt la teva espira
i només sé que és del cel d’allà on baixes
i vull només ser la teva celístia.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes solars, Sonets

Estacions

Posted on 8 Setembre 2020 | Deixa un comentari

S’accelera el temps al mes de setembre,

el sol lluu encara amb força d’estiu,

muda la consciència del món en essència,

són dies comptats nuats al fruir.

S’empenyen les fites, activitats dites,

i a l’horitzó es clissen petges a desdir.

Volem retardar el fred que s’acosta,

però el temps al seu pas ens atraparà.

*

Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,

i després l’hivern s’ensenyorirà,

vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni

com una quimera inserida endins

que es farà real quan la terra rodi

el seu temps indòmit en dies i nits.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de les estacions, Sonets

Vulnerable

Posted on 5 Setembre 2020 | Deixa un comentari

No sé on asseure el meu gran pes de vida,

no tinc cap base  -qualsevol fa fallida-,

no tinc on raure si no és al propi cau,

ni cap esclat si no el faig detonar.

Sota un estiu deliciós jo volto,

i al diafragma amb pesantor hi porto

dolor com foc que a cada son s’aviva,

i astorament per l’ardu sobreviure.

*

Enllà els contorns del cos que espai ocupa

no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,

i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable

a qui a diari el seu substrat fa aigües.

Només espero no tenir llarga vida,

massa feixucs els volts del paradigma.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Sonets

Dona mundana

Posted on 14 Juny 2020 | Deixa un comentari

dona noia fruin t amb l'aigua de pluja

Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.

Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.

Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,

que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes solars, Sonets

Cor

Posted on 13 febrer 2020 | Deixa un comentari

captura de pantalla

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets

Astre sol

Posted on 6 febrer 2020 | 1 comentari

rajos de sol darrere els arbres000

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars, Sonets