Category Archives: Sonets

Estacions

Posted on 8 Setembre 2020 | Deixa un comentari

S’accelera el temps al mes de setembre,

el sol lluu encara amb força d’estiu,

muda la consciència del món en essència,

són dies comptats nuats al fruir.

S’empenyen les fites, activitats dites,

i a l’horitzó es clissen petges a desdir.

Volem retardar el fred que s’acosta,

però el temps al seu pas ens atraparà.

*

Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,

i després l’hivern s’ensenyorirà,

vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni

com una quimera inserida endins

que es farà real quan la terra rodi

el seu temps indòmit en dies i nits.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de les estacions, Sonets

Vulnerable

Posted on 5 Setembre 2020 | Deixa un comentari

No sé on asseure el meu gran pes de vida,

no tinc cap base  -qualsevol fa fallida-,

no tinc on raure si no és al propi cau,

ni cap esclat si no el faig detonar.

Sota un estiu deliciós jo volto,

i al diafragma amb pesantor hi porto

dolor com foc que a cada son s’aviva,

i astorament per l’ardu sobreviure.

*

Enllà els contorns del cos que espai ocupa

no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,

i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable

a qui a diari el seu substrat fa aigües.

Només espero no tenir llarga vida,

massa feixucs els volts del paradigma.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Sonets

Dona mundana

Posted on 14 Juny 2020 | Deixa un comentari

dona noia fruin t amb l'aigua de pluja

Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.

Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.

Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,

que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes solars, Sonets

Cor

Posted on 13 febrer 2020 | Deixa un comentari

captura de pantalla

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets

Astre sol

Posted on 6 febrer 2020 | 1 comentari

rajos de sol darrere els arbres000

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars, Sonets

Ruïna

Posted on 6 febrer 2020 | Deixa un comentari

Tot s’ha precipitat a aquesta lenta mort,
dura supervivència, escruiximent de temps
on s’imposa el valor, aixecar-se dempeus
per surar i avançar, per rescatar retalls,

tons, formes, moviment, fragments de mons sensibles.
Així visc sense plor  si bé soc plor complet
en una nit que em colga, amb el dolor sencer.
Que fugaces les roses, quin fal·laç somieig.

Van rodar els temps d’amor com un imperi antic
els carreus fracturats, les columnes trinxades,
l’alt cel esquarterat tot fet una despulla,

totes les savieses una a una estimbades.
Encara avui esglaia com ressona l’abisme,
quan ja tot és ruïna incorporada en mi.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Sonets

Setembre

Posted on 17 Novembre 2019 | Deixa un comentari

dona noia d'esquena davant el mar.jpg

Com sortiré de mi neutralitzant l’angoixa,
aquest ésser que soc, sol, deslligat de tot,
com en aquest setembre prepararé l’octubre,
com m’alçaré en columna, com prendré jo el control.

Soc algú negligit per qui tant he estimat
tot i que el meu amor no importa que s’estimbi,
ni tampoc té valor pel que és, pel que ha après,
i a l’àmbit de la mort just va perdent la vida.

Borralls de realitat s’apareixen, no es fixen,
i el temps esquarterat és el meu temps feixuc,
al centre carregat, sense espiral ni línia.

Tota enfonsada en mi, en un respir d’ofec,
sense ni agafadors, només em colgo endintre,
amb tot l’esforç surant al món incomprensible.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets

Tauló

Posted on 17 Novembre 2019 | Deixa un comentari

cap de dona noia d'esquena

Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.

Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.

La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.

Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes solars, Sonets

Després de l’Índia

Posted on 4 Octubre 2019 | Deixa un comentari

Fotos Índia 1 a 28 agost carme lotus fornícula 000000

Com recuperaré el meu ésser més íntim,
esgotada a un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca

la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.

Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.

Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Sonets

Estiu

Posted on 29 Juny 2014 | Deixa un comentari

badabadocs 000 30875

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de joies i besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del desig, Sonets