Category Archives: Sonets

Camino errant esgotant-me la vida
sense ningú esperant-me a cap banda,
feixugament recomponc el somriure
esmorteint el present que m’esclafa.

Just esgarrapo el sentit del  nou dia
amb el dolor d’una urpa ben clavada,
de tant sagnar fins em torno insensible,
de solitud deixo de ser humana.

Sens horitzó, si no és la mort segura,
sens visió, si no és la buidor vana,
porto el rosec mentre exhausta faig via.

Quan ve la nit que el silenci traspassa
me’n vaig al llit, i l’endemà em desperto
per fer una vida del tot malaguanyada.

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Collia a mans en flor l’oferiment del dia,
les negres nits d’insomni quedaven ja endarrere,
soterrades pels sols, alienes pluges,
fins que el dia girava amb les clarors enceses

cap al capvespre lent que ja es respirava
fins arribar a la nit ficada dins la casa,
la violència roja latent i carregada
que mantenia al pit el vòmit de l’angoixa.

I la nit es vessava compacta com la pedra,
una arma carregada de mica en mica occint-me,
entre les llums elèctriques la sang vulgar corria.

Amb la mà tremolosa unglejava una escletxa
a la porta tancada, on la negror regnava,
amb la nit aguaitant-me llunyana i enemiga.