Category Archives: Sonets

Món reduït

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,

isolada i abstreta, amb pensaments antics.

Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,

l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.

*

En un estat d’espera visc, desmobilitzada,

ni de la meva pàtria em cuido del destí.

El  món aclaparat sota aquesta pandèmia

ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.

*

Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,

la meva vida alçada en marc de llar plaent,

i estimo la riquesa en què ferma m’assec,

*

la cosa més preuada, allò que avui em salva.

Preservo la salut, amor i meravella

del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets

Pandèmia activa

Posted on 17 gener 2021 | Deixa un comentari

Torna la nit

tan mancada de dia,

no hi ha fruir,

sols hi ha contenció

en aquest lapsus

de pandèmia activa,

cansat respir,

els ulls sense lluor,

l’entorn decep,

la vida es replega,

tanquen botigues,

a les deu confinats,

què ens ha passat?,

diem davant l’abisme,

allà on s’estimba

consum, món cultural,

on cada somni

hi erra de letargia,

on hi ha colgada

la nostra llibertat,

som esperant

fer aletejar les ales,

emprendre el vol,

eixamplar l’horitzó,

com de difícil

és reduir les passes

just dins el límit

del nostre espai tan clos.

***************************************************************

Torna la nit tan mancada de dia,

no hi ha fruir, sols hi ha contenció

en aquest lapsus de pandèmia activa,

cansat respir, els ulls sense lluor,

*

l’entorn decep, la vida es replega,

tanquen botigues, a les deu confinats,

què ens ha passat?, diem davant l’abisme,

allà on s’estimba consum, món cultural,

*

on cada somni hi erra de letargia,

on hi és colgada la nostra llibertat.

som esperant fer aletejar les ales,

*

emprendre el vol, eixamplar l’horitzó,

com de difícil és reduir les passes

just dins el límit del nostre espai tan clos.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets

Lluu el sol

Posted on 17 gener 2021 | Deixa un comentari

Lluu el sol sobre el fred

de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren,

passant turons i valls.

En aquests dies sols

torna la meva vida,

els dolors, trencadisses,

tot l’esquarterament.

Sense fer-hi les paus,

llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses,

que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere

va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire

un horror sense nom,

i sense saber com

m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta,

baten els horitzons.

He arribat a ser nítida,

dúctil, ferma, lleugera,

em tinc a mi mateixa,

cavalco en il·lusions,

i visc sobre el saber

que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa,

els grans dolors d’amors.

***************************************************************************

Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren, passant turons i valls.

En aquests dies sols torna la meva vida,

els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.

*

Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire un horror sense nom.

*

I sense saber com m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta, baten els horitzons.

He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,

*

em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,

i visc sobre el saber que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars, Sonets

Entrada a la vellesa

Posted on 23 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes sobre la vellesa, Poemes solars, Sonets

Revetlla

Posted on 22 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Jill Battaglia

Esplèndid dia d’acaballes de juny,

començo a viure al tombant de la tarda

si viure és fruir i estimular-se

i posar en doina la sensorialitat.

*

Ve Sant Joan ple de focs i d’ofrenes,

jo, com tants anys, no tinc ball ni Revetlla

i resto sola enmig la nit i els astres

en el rodar de l’estiu que s’abranda.

*

Sola i potent per encalçar el temps nou

tota la festa la faig per mi mateixa,

m’agrada l’àmbit on la vida em sustenta.

*

I com cada any crec que és provisional

que l’any que ve tindré amics, amant

amb tot l’amor del viure solemnial.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Revetlla, Poemes ombrívols, Sonets

Encants de Barcelona

Posted on 21 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Un vaivé

de ceràmiques russes,

porcellanes

d’Orient i tot l’orbe,

el suau frec

de les pintures pures

que amb la mà

artistes fan tothora.

*

Un vaivé

de figures bellíssimes,

de magnífics

colors i de formes

que als meus ulls

són encanteri i vida,

infinit

on no hi caben les ombres.

*

Un vaivé

de materials excelsos,

de treballs

antiquíssims i nobles

on la història

humana hi es compresa,

fondo amor

que ve d’homes i dones.

******************************************

Un vaivé de ceràmiques russes,
porcellanes d’Orient i tot l’orbe,
el suau frec de les pintures pures
que amb les mans artistes fan tothora.

Un vaivé de figures bellíssimes,
de magnífics colors i de formes
que als meus ulls són encanteri i vida,
infinit on no hi caben les ombres.

Un vaivé de materials excelsos,
de treballs antiquíssims i nobles
on la història humana hi es compresa,

Un vaivé de cultura ignota

dels indrets més llunyans de la terra,
fondo amor dels seus homes i dones.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars, Sonets

Flors del Raval

Posted on 21 Desembre 2020 | Deixa un comentari
Fernando Botero

S’obren en la tarda

les flors del Raval;

ix verdor dels testos,

les tiges penjant.

*

Carrers plens de gent,

remors ensonyades,

coloms alçant vol,

colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen

tant fulles com branques

en l’aire que mou

salabror a la rambla.

*

Un gat gegantí

veu tothom qui passa

i els nens i els coloms

li fan mil moixaines.

*

La botiga russa,

el comerç dels mapes,

persones vingudes

de terres llunyanes.

*

Flors arraïmades,

gent amunt i avall,

fosques cantonades,

nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia

el millor avenir:

anar endavant, sortir-se’n,

esclatar i florir.

*

I la tarda plena

de remors i alès,

acompanya els ritmes

del seu viure al ple.

****************************************

S’obren en la tarda les flors del Raval,

ix verdor dels testos, les tiges penjant.

Carrers plens de gent, remors ensonyades,

coloms alçant vol, colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen tant fulles com branques

en l’aire que mou salabror a la rambla.

Un gat gegantí veu tothom qui passa

i els nens i els coloms li fan mil moxaines.

*

Flors arraïmades, gent amunt i avall,

persones vingudes de terres llunyanes,

fosques cantonades, nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia el millor avenir

en la tarda viva de remors i alens

que acompanya el ritme del seu viure al ple.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars, Sonets

Mare somiada

Posted on 20 Desembre 2020 | 3 comentaris
Mary Cassatt

El dia fa olor de fragància nova,
picarol alegre de cor de fruitam,
el teu mirar abasta la il·lusió sencera
del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tot meravella, vellut i fermesa,
tu que em petoneges els clotets dels dits,
i amb veu de cançó, prop la meva orella,
m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,
suavitat de préssec, cordó de melic,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Vol de l’oronella, giravolt de l’aire,
encisada jugo, mare somiada,

a la teva falda com cadell feliç.

*******************************************

El dia fa olor de fragància nova,

picarol alegre de cor de fruitam;

el teu mirar abasta la il·lusió sencera

del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,

suavitat de préssec, cordó de melic,

i ara en banyar-me m’eixugues sencera,

pessigolla tendra, festeig dels sentits.

Ets tota impressió, vellut i fermesa,

tu que em petoneges els clotets dels dits,

i amb veu de cançó, prop la meva orella,

m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Giravolt de l’aire, vol de l’oronella,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Encisada jugo a la teva falda,

mare somiada, com cadell feliç.

3 comentaris

Publicat dins de Poemes per a la mare, Poemes solars, Sonets

Musa estàtica

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari
Johannes Vermeer

A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.

Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?

–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.

***************************************************

A dintre de la cambra

s’hi mou sencer el país,

i entre aquests quatre murs

totes les arts hi creixen.

Però sols de musa estàtica

m’hi vols només a mi,

mentre que em vas pintant

davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya

que s’obrí el decorat

on jo no sóc res més

que simple musa teva.

Altres dones, davant,

passen i van mirant

sense fer comentaris,

corpreses i discretes.

Respiro fondament

i deixo caure el mant.

–Què tens?, tu que em preguntes.

–Una rampa a l’esquena.

–Tu, que aquí representes

la més alta beutat?

–dius ara, amb el pinzell

ple de pintura fresca.

–Sí que és tot un honor,

però m’has de disculpar,

que tinc una altra feina.

–I quina feina és?

–La de viure en funció

de la meva volença.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Sonets

Paraula

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Emmanuel Garant

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes solars, Sonets