Category Archives: Sonets

Gradació

Posted on 23 Març 2025 | Deixa un comentari

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícils d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de malsons, Sonets

Invocació

Posted on 23 Març 2025 | Deixa un comentari

Simon Vouet

Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.

La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.

Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,

no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Sonets

Després de l’Índia

Posted on 14 Març 2025 | Deixa un comentari

Com recuperaré el meu ésser més íntim,
tornada d’un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca

la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.

Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.

Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Sonets

Continents

Posted on 5 Març 2025 | Deixa un comentari

He tornat al meu món més ferma i reforçada,
situada en el temps, més conscient i sana.
Sense tancar-me a res, la perspectiva ampla,
els passos que he de fer, un darrere de l’altre.

Un ésser retornat després de proves àrdues,
un peix que ha canviat per un oceà el mar,
un medi aliè i abrupte, un xoc descomunal
on s’ha anat capbussant fins a trobar-ne l’ordre

i ha anat desllorigant la bellesa i la ruta.
I m’he ressituat tornada al continent
-quin viatge tan llarg- on tinc vida i espurna.

Del tot m’he deslligat, he aplegat fortalesa,
i tinc nova consciència del meu valor, alçat,
que sola he empunyat en una altra biosfera.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes sobre la bellesa, Sonets

Paisatges

Posted on 28 Abril 2022 | Deixa un comentari

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes del sol, Sonets

A cops

Posted on 17 Mai 2021 | Deixa un comentari

Sharon Sprung

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets

Buit absolut

Posted on 16 Abril 2021 | Deixa un comentari

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)

Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes ombrívols, Sonets

Sol gloriós

Posted on 18 febrer 2021 | Deixa un comentari

Galimberti Sándor

Escalfa el sol encara de l’hivern,

arrecerat, més que a la primavera,

duu il·lusió de viure en un cel

de passió, de la salut més plena,

*

de salabror de l’aigua de la mar,

brau oceà que com amant s’anhela,

i cada passa sota el sol gloriós

fa respirar el paradís que emplena

*

l’extensa joia de viure i ser formós,

de fer girar en el seu gir la terra,

èxtasi encès que dota de sentit

*

l’oferiment de l’amorós planeta,

i que en la nit colpidora de lluna

eleva als astres la nostra transcendència.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars, Sonets

Arrels

Posted on 4 febrer 2021 | Deixa un comentari

I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,

en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,

en els amors que foren i els que són vius encara,

una força punyent que és la joia de l’ara.

*

Al misteri de ser viva i forta entre els altres,

en aquest creure en mi i en la força d’alçar-me,

i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva

atreta per la brúixola que no deixa enfonsar-me.

*

Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables

com a dona que soc, completa, insubornable,

que s’aixeca a volar a cada passa i acte.

*

I arrelo en nació en terra catalana,

en una llengua tendra, immensa, inabastable,

en la lluita que duu la llibertat guanyada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes solars, Sonets

Amor

Posted on 4 febrer 2021 | 1 comentari

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.


Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.


Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

1 comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets