Category Archives: Sonets

Navega el mar

Calor de l’estiu que en els cossos cova,
àlgida alegria, tornaveu del sol,
el mar allà al límit panteixa i s’enrosca,
embriac d’espurnes de joia i de foc.

Clouen les onades arabescs solars
orlant cada braça, cada bressolar,
la sorra anhelosa frisa per tastar
guspires de l’aigua esclat fulgurant.

I corre un vent clar que talla a tisora
levitant damunt la terra sonora,
escabellant mar de cabell daurat.

S’afluixen arestes, ginys es desballesten,
es clouen parpelles i navega el mar
en el fast solemne sense rumb ni far.

Atuïda

Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.

Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.

Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.

Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.

La brúixola es somou

Celebro el nostre sud, la bellesa que exhala
tota natura, els arbres, un luxe desbordant.
Després de jorns de pluja, quanta claror diàfana
com n’és el cel de límpid, quant de fulgor no emana.

En l’entorn que ens acull soc l’animal que estrena
il·lusions, empreses de present i futur.
Dies plens de trobades, fites a quatre passes,
i un viatge que em porta a un món desconegut.

De cop es precipita una gran alegria,
tanco tractes, golejo, em trec de sobre pesos,
torno lleugera i lliure i puc ser jo de nou,

amb tot el temps obert, sense llast, sense jou,
sols salut i florida, retornant a l’audàcia
per fruir aquesta vida. La brúixola és somou.

Ciutat vibrant

El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell

a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,

a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.

Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.

Tumult

Quant de tumult a les cinc de la tarda
d’un dia estable sense res destacat.
Brogit de gent que a tot arreu fa escàndol,
vaivé, col·lapse, a andanes guirigall.

I avui sols és un dilluns com un altre,
si bé arriba sens descarregar pluja.
Tothom capcot amb ganyotes obscures,
amb les mirades esquerpes, esverades.

Venim en tren a sota un cel de núvols
com una panxa, cap a terra bombat.
Esperem tots que aquest cel s’alliberi

i ens deixi viure com plàcids estadants.
Així llisquem per damunt de les vies.
Per sort ja arriba el Sarrià ensotat.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícils d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Invocació

Simon Vouet

Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.

La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.

Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,

no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.

Després de l’Índia

Com recuperaré el meu ésser més íntim,
tornada d’un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca

la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.

Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.

Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.

Continents

He tornat al meu món més ferma i reforçada,
situada en el temps, més conscient i sana.
Sense tancar-me a res, la perspectiva ampla,
els passos que he de fer, un darrere de l’altre.

Un ésser retornat després de proves àrdues,
un peix que ha canviat per un oceà el mar,
un medi aliè i abrupte, un xoc descomunal
on s’ha anat capbussant fins a trobar-ne l’ordre

i ha anat desllorigant la bellesa i la ruta.
I m’he ressituat tornada al continent
-quin viatge tan llarg- on tinc vida i espurna.

Del tot m’he deslligat, he aplegat fortalesa,
i tinc nova consciència del meu valor, alçat,
que sola he empunyat en una altra biosfera.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.