Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.
Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.
Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.
Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a poetes
Com les passions
s’encarnen en l’estiu,
esca que encén
i remou els desitjos,
cors abrandats,
roents, cors trencadissos,
dones i homes
delint-se per ser amats.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes del desig
I quin goig de voltar Barcelona,
he trobat la ciutat vessant càlida,
llums, colors aquests dies suavíssims
de Nadal en catifa enconxada.
Hi ha paquets i bosses que circulen
en les mans de persones contentes,
són per fer bombollams d’alegria
en la gent que entre l’amor prospera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de Barcelona, Poemes de Nadal
En tot el meu garbuix
de pensaments de nit
hi ha assolats els dolors
d’estimbaments d’amors,
absoluts del meu temps,
els que em constitueixen.
El doldre-me’n va amb mi,
amb la vida esqueixada,
i sense ni un amor
em demano astorada
si avui tot és perdut
desistint d’esperança.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
M’aguanta el plor la inèrcia del viure,
el moviment, que no deixo aturar-se,
tot se sosté, entretingut i minso
sense batec, amb tota arrel truncada.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
El vent festeja la nit tan forta i jove,
ella és alegre, ell intens, ardorós,
l’atura àgil, ella es tomba xamosa,
ell va a besar-li els seus llavis en flor.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la nit
S’alça la tarda
els pins enlaire
les cases dretes
les tiges rectes
els turons alts.
I així s’eleva
l’ànima meva
i així es dreça
la melangia
dels seus bassals.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la tarda
Ja s’ha fet nit a les sis de la tarda,
van passant llums i arbres de Nadal,
anem parant a estacions callades,
tots el rellotges són més lents i esmussats.
Se’ns enduu el tren tot lleuger i arrauxat
amb un saber de camí conegut,
mig buit aquests fal·laços jorns de festa
desgavellats, repetitius i eixuts.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de Nadal
Ja s’ha fet nit
però el dia no es derrota,
mig derrotada
em duu a casa el tren,
closa en mi,
sense closca, vessada,
tot traginant
l’espai que em té isolada.
No tinc noció
de com era la vida
amb els meus vincles
arrelats a la terra,
sense cap pes
levito sense perdre
el llast feixuc
nuat amb tristor i pèrdua.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 