Ve un aire plujós
que tot ho perfila,
i l’ànsia indicible
d’amar amb passió.
L’atracció roent
d’un home vivible,
la foguera ardent
del més nu oferir-se.
Aquella tendresa
que esmicola marges,
penetra consciències,
immensa com astres.
I neix un planeta
que s’eleva, gràvid
de la nostra vida,
de nou començada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Entre la força del sol, la mirada
entre les parpelles, cremants com les galtes.
I de l’ample món perfilo els contorns,
textures, colors, la translúcida aura,
tot el moviment que s’estén al temps,
l’harmonia càlida que commou com l’aire,
i la immensitat del cel canviant
que vetlla l’encant del profund amar-te.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del sol, Poemes solars
Els rajos de sol esmunyen pertot
l’escalfor bullent ja de prop el març.
Anem de ple hivern, abrigats, coberts,
llargues samarretes per aïllar el fred.
*
Però ja lluu el dia rossa cabellera
que espurneja i crema i ens té al seu redós.
El seu múscul ferm endins ens fa petja
i em torno més bella i el cos se’m fa dolç.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars
En el vent voleien els tendals
i les fulles dels arbres s’electritzen,
mocadors de noies tots llampants,
acompanyen els seus frescos somriures.
*
Una aroma de festa major i fast
de cop gira i ens envolta fluïda,
i un encís intacte i bategant
un instant com or es precipita.
Publicat dins de Poemes del vent, Poemes solars
Galimberti Sándor
Escalfa el sol encara de l’hivern,
arrecerat, més que a la primavera,
duu il·lusió de viure en un cel
de passió, de la salut més plena,
*
de salabror de l’aigua de la mar,
brau oceà que com amant s’anhela,
i cada passa sota el sol gloriós
fa respirar el paradís que emplena
*
l’extensa joia de viure i ser formós,
de fer girar en el seu gir la terra,
èxtasi encès que dota de sentit
*
l’oferiment de l’amorós planeta,
i que en la nit colpidora de lluna
eleva als astres la nostra transcendència.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars, Sonets
I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,
en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,
en els amors que foren i els que són vius encara,
una força punyent que és la joia de l’ara.
*
Al misteri de ser viva i forta entre els altres,
en aquest creure en mi i en la força d’alçar-me,
i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva
atreta per la brúixola que no deixa enfonsar-me.
*
Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables
com a dona que soc, completa, insubornable,
que s’aixeca a volar a cada passa i acte.
*
I arrelo en nació en terra catalana,
en una llengua tendra, immensa, inabastable,
en la lluita que duu la llibertat guanyada.
Publicat dins de Poemes solars, Sonets
En aquest temps fi
d’aire electritzant,
amb el cel cobert
del gris de la pluja,
la vida s’embruixa,
el batec s’encén,
brandegen les branques,
s’empaiten les fulles,
guspires de gotes
el rostre ens espurnen,
i del fons la saba
borbolla punyent.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a nens, Poemes solars
Lluu el sol sobre el fred
de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren,
passant turons i valls.
En aquests dies sols
torna la meva vida,
els dolors, trencadisses,
tot l’esquarterament.
Sense fer-hi les paus,
llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses,
que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere
va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire
un horror sense nom,
i sense saber com
m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta,
baten els horitzons.
He arribat a ser nítida,
dúctil, ferma, lleugera,
em tinc a mi mateixa,
cavalco en il·lusions,
i visc sobre el saber
que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa,
els grans dolors d’amors.
***************************************************************************
Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren, passant turons i valls.
En aquests dies sols torna la meva vida,
els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.
*
Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire un horror sense nom.
*
I sense saber com m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta, baten els horitzons.
He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,
*
em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,
i visc sobre el saber que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars, Sonets
Ales de petit país
volen estacions formoses,
un sol d’infància polit
vessa dolçor esplendorosa.
I per uns instants retinc
un paradís, flors i fronda,
abans d’entrar en viaranys
foscos de ciutat remota.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps, Poemes solars
I en primer terme hi ha una felicitat,
no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t
i acceptar el cost amb totes conseqüències,
no admetre mai escopir al meu amor,
*
i sent així, no es pot parlar de pèrdues,
sinó del guany de tenir-me completa
amb el gran món que m’envolta i empenta,
amb la tendresa que la comprensió enclou.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 