Tumult de colors al vent
que voleien dels teus mocadors,
centelleig de gemmes i joiells
l’espessa cabellera com l’ònix sumptuós.
Per escales i porxos del carrer populós
jo esguardo com crema el teu mirar,
el que toca reviu d’escalfor
com al forn de la farga el metall es desfà.
I vull només atraure’t cap a mi,
ésser indomable que em retens, captivat,
dona que prodigues la mel, l’oli i el vi,
maga que multipliques les àmfores de blat.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Farbalans a les teulades
i tu baixant per l’escala,
el blau flonjo dalt del cel,
blanc lluminós a les cases.
La cabellera esplendent
i la faldilla estampada,
t’espera la mar pacient
amb la rialla dibuixada.
Em frega el teu alenar
quan arribes a la plaça,
per un bes tot l’amor meu
et posaria a la falda.
I ens bressolaria el mar,
mar català, mar de pàtria
blau i blanc, vela i vaixell,
i el teu perfum d’illa clara.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del mar, Poemes solars
Ramon N. Bonet
Nia l’oreneta
sota les teulades,
al fons de l’alt cel
l’àguila s’enlaira.
Encarat al sol,
poble de calç blanca,
tens el borrissol
del bosc i la prada.
Canta el rossinyol,
refila la garsa,
i pels esbarzers
el verdum s’encanta.
Entre vells olius
i vinyes sagrades
viuen alvocats
mangos i papaies.
Floregen els cards,
s’alcen els baladres,
i tu ets com corol·la
entre les muntanyes.
Tot el sol, sencer,
enjoia les cases,
al mig dels jardins
gràcils les fonts ragen.
T’eleves, concís,
poble nivi, i cantes
la més neta pau,
la passió de l’aigua.
Tres rius llargs travessen
recs i fondalades,
on el camí es perd
l’oblit t’assenyala.
Publicat dins de ., Poemes solars
Salveu el so de la llengua vellutada
que floreix entre els vostres llavis tendres,
reneix en vosaltres cada cop la pàtria,
l’abast complet del sentit de la terra.
Sembreu a l’aire la vibració antiga
d’aquests parla que es desgrana clara
amb la llavor intacte de la poesia
que neix de dins vostre com lluna nostrada.
Publicat dins de Poemes per a poetes, Poemes solars
Ramon N. Bonet
Sota muntanya florida
l’església molt humil s’alça;
el campanaret ja crida
que vagin a oir la missa
les persones, amb lleu ànsia.
El seu eco s’arrupeix
a la vessant escarpada,
i tot el món viu ja sent
sota el seu toc amatent
seguretat i confiança.
Els ocells prest li contesten,
els isards oloren l’aire,
i les marietes roges
s’escampen com belles joies
entre botons d’or i calzes.
És una part del paisatge,
és una part de la vida
aquesta església petita
entre tot el món salvatge
i el poble, que la somia.
Dins, el Santcrist, en penombra,
està gastat de besades
dels seus fidels, que l’honoren
i amb flors i rams l’adoren
perquè els porti amb el Bon Pare.
Publicat dins de ., Poemes solars
Seda ardent la teva veu,
ofrena immensa vessada,
mà que s’allarga en el temps
que va i ve de l’un a l’altre.
Seda suau en plena nit
amb la que véns a parlar-me,
tan prop meu et sento endins
com ningú pot arribar-me.
Més enllà, el món esponjós
clos en l’univers tot càlid;
com puc deixar d’anhelar
el miracle que m’abastes?
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Corren com cristall les notes entre els teus dits
mentre el piano punteja la teva melodia
vidre transparent, encís de paradís,
dies que sempre resplendeixen de somriures.
Llums encesos on titil·la la dolçor
mans ofertes, tendresa que regalima,
el teu cant és aire que respira en la claror,
alè de les flors que volten el teu viure.
Misteri del teu anhel recollit a la faldilla,
enredat als teus cabells fets de trenes i sentors,
embruix que llances suau, amanyagat de delícies,
al meu amor silent, que per tu ho deixa tot.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes solars
Sí, l’aire que passa, dolç,
deixarà a prop riqueses
per fer un camí entre dos
i amb riures poblar la terra.
Sóc caminant dolorós
que viu a mitges, amb penes,
que s’esforça a caminar
amb un pes que no pot heure,
i de nits no pot dormir,
angoixat, la boca seca,
isolat de ple en un món
que es trenca amb deu mil esquerdes.
De dia, un altre cop,
cal destriar foc de cendres,
sortir sota els arbres alts
i sentir l’aire, que pensa
i que acarona els patirs
de la vella nit, tan negra,
i il·lumina l’horitzó
amb la joia per ensenya.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Vindran volant suaus els coloms
i s’aixecaran tendres les aurores
damunt els dies que començaran
com si fossin de nou els dels anys joves.
Delicat, l’aire serà un bateig
i el seu pas tindrà tacte de ploma
i una harmonia extensa planarà
per teulades enllà i a les alcoves.
La pau bufarà el seu càlid alè
perfumat de les flors totes noves,
i l’horitzó al fons serà complet,
sens clivellar-se amb esquerdes ni osques.
Vestits i camises voleiaran al vent
i es festejarà del tot la vida,
els seus fets petits quotidians,
el pa a la taula, la flaire del somriure.
I començarà intacte un gentil temps,
curull de plenitud compartida,
on l’esperança es donarà la mà
amb el naixement bellíssim del nou dia.
Publicat dins de Poemes, Poemes solars
Prop la teva intimitat
et triaré les paraules
i les vestiré d’albor
i d’olor de matinada.
Respiraré al teu compàs,
seré un ocell de la plana
que aletejarà amb la mà
sobre la teva pell clara.
Els llavis seran l’ofrena
de la meva ànsia vessada
que vorejarà el teu cos
cercant-te els llocs introbables.
Les puntes dels meus cabells
seran brisall i garlanda
del teu pit, per morir en ell,
del teu encís intocable.
I l’abraçada serà
calor intensa i tancada
sobre el teu batec turgent,
que vindrà a segellar-la.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per als homes, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 