Category Archives: Poemes solars

Espai i temps

i línia d’infinit,

els escorcollo

per saber-ne els designis.

Fites enllà,

els camps sense brogit,

asserenats

sota l’hora indivisa.

Darrere sóc

de la porta que els clou:

entre l’escletxa,

la mirada precisa.

El cel, enllà,

no té segment ni jou:

de terra sóc,

animal que camina.

Entre notes d’aigua,

papallona de llum

que sobreïxes el somni.

Estrella candorosa al negre cel

de l’íntim somiar de l’albada.

Seda irisada

d’un llunyà Orient.

Planetes silenciosos

en la nit callada,

melodies que bresen,

lliures en l’aire,

i perles trobades

en un mar creixent.

Cristall transparent,

lluna setinada

vidre de Murano

bufat a foc lent.

Entre boires denses

neixen les clarianes

dels somnis claríssims

que són de Ponent.

 Ramon N. Bonet

Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.

Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.

L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.

A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.

De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.

Santiago Rusiñol

 La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
 
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
 
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
 
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

Ramon N. Bonet

S’estenen suaus els dies a la riba celeste,

entre les cases blanques obertes a la mar,

s’alcen amunt palmeres més altes que l’església,

plomalls de verd maragda enllà del campanar.

Els ulls de les finestres esguarden un cel d’òpal

que titil·la dins l’aigua, el seu límpid mirall,

i la vila en la calma sent el cruixit de seda

de la brisa de perla dins el temps vellutat.

Subtil hi és la vida, com el cristall polida,

en els carrers i places de claror i netedat,

i per l’aire s’escampa l’olor blava de l’aigua,

turquesa exquisida, translúcida i solar.

 Cap al tard vas a ponent,

encens d’or, llum vellutada,

i descanses al cancell

de la nit, amb la lluna alta.