Category Archives: Poemes solars

Nou dia

Renaixia el dia,
suau, de mareperla.
La pell de drac del mar
sencera s’estremia.
L’aire sonor i alat
mormolava i somreia.
La llum, del tot vessant-se,
feia el ple a l’existència.

Deixa’m que torni

           

  

Deixa’m que torni a estar premuda contra tu
i senti el bategar del teu cor, el fregament de la pell,
la remor del torrent de sang. Deixa’m
que escolti les més lleus agitacions del teu cos,
els seus tènues espasmes, el subtil parpelleig
d’una pestanya. Deixa’m que torni a resseguir-te
amb la llengua els contorns infinits de la molsa
dels teus llavis, a xuclar-te tots els racons
i planures de la cara, allà on es formen
les expressions i els miracles. Deixa
que conegui amb els dits aquest esperit
que et balla als ulls, la conca fonda de damunt
les parpelles, el front tranquil, les celles asserenades.
Deixa’m que torni a llepar-te en tota
la teva llargària, que arribi al centre de tu
i et faci desdoblar-te en els molts altres que hi ha
en tu mateix. Deixa’m que amb la llengua i els llavis
explori el teu sexe polpós i suculent
com la destinació última del meu commòs anhel.
Deixa’m que torni a tastar-te la saliva,
la suor, el semen i la sang, les llàgrimes
salades i ardoroses, la mullena dels rius
dels teus vessants. Deixa’m que et torni a olorar
sota l’aixella i enmig de l’entrecuix,
aquest plaer deliciós que em torna a fer saber
que ets mascle des de la teva concepció original,
la part meva indispensable per tornar-me
a procrear, per fer-me immortal. Deixa’m
que et torni a conèixer amb els límits variables
del meu cos, amb la percepció diversa
i mal·leable del meu amor. Deixa’m que et pugui
tenir una altra vegada en la multiplicitat
inabastable del teu ésser, que conclou per si sol
el seu sentit de viure. Deixa’m que torni a assajar
amb tu totes les carícies i besos i acoblaments,
rodant en l’ordre imperceptible de les nostres
mil·lenàries lleis, com en una vida primitiva
que encara no l’ha aconseguida el temps.

De terra sóc

Espai i temps

i línia d’infinit,

els escorcollo

per saber-ne els designis.

Fites enllà,

els camps sense brogit,

asserenats

sota l’hora indivisa.

Darrere sóc

de la porta que els clou:

entre l’escletxa,

la mirada precisa.

El cel, enllà,

no té segment ni jou:

de terra sóc,

animal que camina.

Perles trobades

Entre notes d’aigua,

papallona de llum

que sobreïxes el somni.

Estrella candorosa al negre cel

de l’íntim somiar de l’albada.

Seda irisada

d’un llunyà Orient.

Planetes silenciosos

en la nit callada,

melodies que bresen,

lliures en l’aire,

i perles trobades

en un mar creixent.

Cristall transparent,

lluna setinada

vidre de Murano

bufat a foc lent.

Entre boires denses

neixen les clarianes

dels somnis claríssims

que són de Ponent.

Tinta xinesa

 Ramon N. Bonet

 

Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.

Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.

L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.

A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.

De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.

Tela blanca

Santiago Rusiñol

 La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
 
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
 
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
 
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Cruixit de seda

fornells1 dibuix bonet exquisit

Ramon N. Bonet

 

S’estenen suaus els dies a la riba celeste,

entre les cases blanques obertes a la mar,

s’alcen amunt palmeres més altes que l’església,

plomalls de verd maragda enllà del campanar.

 

Els ulls de les finestres esguarden un cel d’òpal

que titil·la dins l’aigua, el seu límpid mirall,

i la vila en la calma sent el cruixit de seda

de la brisa de perla dins el temps vellutat.

 

Subtil hi és la vida, com el cristall polida,

en els carrers i places de claror i netedat,

i per l’aire s’escampa l’olor blava de l’aigua,

turquesa exquisida, translúcida i solar.

Posta de sol

ocells cignes a posta sol

 Cap al tard vas a ponent,

encens d’or, llum vellutada,

i descanses al cancell

de la nit, amb la lluna alta.