Category Archives: Poemes solars

Això és en el temps feliç,

quan dia i nit

nodreixen tendreses i paraules

en el llenç del cos polit,

l’ànima com un crepit,

lliurant-se.

Mirallejant eternament la claror

en la nuesa més fonda i contrastada,

on el cos duu per nom només amor,

vessant secrets extrems,

incandescents,

sens màcula.

Ull delicat
com ombrel·la xinesa,
cilis radials
t’enramen les pestanyes,
i el nervi intern,
d’una espiral perfecta,
transvasa llum
de l’astre sol a l’ànima.

Pupil·la encesa
per la claror vessada,
sol nou nodrint-se
irradiant de ple l’iris,
sencer, el món,
revelant-se en imatges,
en mòbil vida,
en univers visible.

Estimo endins
la terra vegetal,
les branques d’arbre
oloroses de pluja,
l’aire brunzent,
colors, sedositats,
l’expansió tendra
de la vida difusa.
El sol corol·la
capçades, prades, flors,
corren els rius
sonors en l’ombra pura,
i quan me’n vagi
d’aquesta terra d’or
podré ben dir
que ampla l’he coneguda.

Queia el sol iridiscent a la plaça,
el cel lluminós era just a tocar,
en l’aire tot net els ocells hi piulaven,
els arbres alçaven la saba vital.

Entre el temps sedós la pau s’hi gronxava,
jo era asseguda a una taula del bar,
pels punts cardinals la joia fimbrava,
cafès fumejaven entre els esmorzars.