Category Archives: Poemes solars

Brosten els arbres,
reneix la joia,
la pluja cau,
l’aire bressola,
la flor fa ufana,
el sol corona,
el meu cos vol
empelt de porpra.

Eixia el sol de l’horitzó daurat,
la densitat d’estrelles resplendia,
els arbres es dreçaven, despullats,
la llum atreia flors verges que naixien.
Corrien núvols entre turons i prats,
la natura mil·lenària s’oferia,
tremolaven els cometes, extasiats,
l’aire agitava les fulles dringadisses.
I per recòndits racons de terra i mar
la vida es renovava i s’expandia.

Veniu, palmeres fragants,
movent les vostres valones,
que l’aire creixi extasiat
entre el cel blau i les ones.

Veniu, arbres tropicals,
deixeu caure entre la terra
les llavors que nodriran
el fast de vides esplèndides.

Veniu, ocells virolats,
amb els colors com ofrenes,
porteu amb el vostre cant
felicitat a mans plenes.

Veniu, onades llampants,
llanceu l’escalfor serena
damunt la platja vibrant
de sorra daurada i verge

Veniu, estels de la nit,
constel•lant cels fa mil•lennis,
en la puresa del món
feu-hi llum, que mai no es perdi.

La llum senyoreja
amb el teu embat
l’ampla terra verge.

Es fa l’ombra espessa
al teu flanc celat,
brillantor i brunesa.

Festeges la terra
amb ardor d’amant,
i ella es ret encesa.

Cap a tu s’orienta
el nervi vital
de la vida estesa.

Del teu bat s’eleven
civilitzacions
amb solars empremtes.