Category Archives: Poemes solars

En certa manera
ens vam salvar,
com se salven dos
que per primer cop es troben,
encara que tot quedi per lligar,
que després s’evapori
en l’aire suau que tremola.
En certa manera
ens vam voler trobar,
feliços com dos joves
descobrint la joia,
en la nit callada
de la teva ciutat,
les mans com dos ocells
volant damunt les ones.
I el meu cabell al teu vent
entre l’origen content
de les paraules cercades:
un anglès prenent la forma
de l’entrada a una cova encantada.
Rossa la ciutat, d’ulls blaus,
jo traspassant-ne els portals,
tan bella dins l’amor
i com nosaltres, incauta.

El meu pensament se’n va
cap a la teva llibertat,
home treballant en un torn
d’on sorgeixen magnífics paradisos.
Envoltat per l’art de les figures
eixides de les teves mans tendres,
ets un ésser modelat
pel tan llarg riu de la vida,
el seu gruix gravat a cada nervi,
a cada imaginada carícia.
Et sé dins el teu espai
ple de sengles obertures
i sento que contens l’essència
de la meva joia possible,
ple d’una bellesa ignota,
que, indòmit, m’has deixa’t fendir-la.

S‘encenen els llums
I la ciutat brilla,
Lluminosa, intacta,
En la nit polida,
Nodrida d’estrelles
Com si flors florides,
Irradiant i bella.

Sóc una tal dona

que espera els teus llavis
sense cap promesa,
les mans que descorden,
els petons que cremen,

i s’atura amb tu
en el temps que es dreça
un fugisser instant,
fruït ja per sempre.

Ets dret, una mica llunyà,
una mica a recer,
dins el teu recinte tribal,
entre rebombori de paraules
que obscurament versen sobre tu
i sobre les quals no et pronuncies.
Amb el cabal subjugant
de la teva masculinitat protegida,
només amb un picardiós somriure
que desgrana la teva densa vida,
la teva olor que s’escampa
i el teu cos que s’atansa cap a mi,
proper i, tal com jo ja sé,
per un instant em tria.
Tu ets aquest que jo observo
entre els dibuixos fruit
de les teves mans lluminoses,
de la teva recòndita flaire
d’home, intrínseca,
empeltat en la bellesa,
enlluernant de tan sensible.