Em pren
l’energia de vida
que arranja
tots els meus grans destrets,
en l’aire
afuat del migdia
soc sobre
la passera del temps.
Vaig cap
als meus objectius clars,
tinc somnis
de trobar l’alegria
l’amor,
paraula ha temps no dita,
s’esmuny
dins la incredulitat.
Ara és
cercar en aquesta terra
dolls nous
de sensibilitat
on pugui
construir-me i comprendre
abans
de finir i caducar.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Algunes persones tenen
la meva joia desada,
els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.
Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,
de comandar el meu destí,
fendir-lo o dimensionar-lo.
I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.
Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,
tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa interna.
Publicat dins de ., Poemes per a la mare, Poemes per a M., Poemes per al meu fill, Poemes solars
Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.
Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes solars
La meva íntima ciutat
abastant immens el mar,
els colors de les vigílies,
la nit de rodons fanals.
Caliu en la soledat,
jo et rondo per tots costats
i de totes les escletxes
en rebo la humanitat.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars
La música irradia els seus sons al local
davant el Born mateix un desembre de sol.
Allà la meva vida sens paraules majors
hi vibra al mateix ritme, hi passa el seu migdia.
Els altres estadants, el repicar d’ampolles,
la finor de les noies que ara passen servint,
tot gravita al voltant d’energia sonora,
els suaus cercles concèntrics van fent el temps fluir.
Com una pedra a un llac impulsa una aurèola
que envolta el punt neuràlgic, que crea un univers.
Publicat dins de Poemes i balls, Poemes solars
Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.
Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars
Raphael Kirchner
Flama el sol
aquest jorn de desembre,
vibra en mi,
de foscor condensada,
va desfent
tancament i col·lapse,
m’obre els ulls
cap al firmament blau.
L’escalfor
em conhorta i m’empara,
just començo
a fluir i a alenar
i ja albiro
la bellesa enramada
al meu ésser
i a l’oberta ciutat.
I espurneja
i comença a brandar
l’alegria,
elevant-se serena,
jo somric
i descloc l’entrecella
retornada
pel dia bategant.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
Dia d’estiu
despunta a la tardor,
com un esclat,
com un regal de noces.
El fred d’hivern
ben just ja a tocar
colgarà el temps
entre humitats i boires.
Però el sol fort
pertinaç maldarà
per escalfar
el nostre sud de glòria.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes del temps, Poemes solars
Com si fos vellut
acarono l’aire,
la llum de setembre,
que es manté per màgia.
D’hora aquestes tardes
humides, calentes,
en un mar sensual
de fruites i sembres,
giraran sens pressa
en pluges d’octubre.
Jo visc al seu magma
de terra fecunda,
de cossos oferts
tots fent plena lluna,
i retinc zelosa
la lleu meravella
que com tot canvia,
lenta però perenne.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 