Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,
sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,
els llençols tan calents i la nostra sentor,
el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.
Deixaré enllà en el temps també les teves mans
que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,
les espurnes d’amor que abrusaven el mar
calidíssim i dolç del teu cos en el meu.
Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat
el color de les tardes girant cap a la nit,
la llum tornassolada, lenta com l’estimar,
el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.
Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,
molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,
molla estela en el cos de saliva i de temps,
regalims tots roents i escuma palpitant.
Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,
el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,
el voler-te conèixer durant l’eternitat,
el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.
Deixaré incontestables els misteris de tu,
allà on s’origina l’escalfor més cremant,
el nucli on habites, d’on em mires, pensant
que sóc sols una més, només una altra amant.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 