Tumult, llengües barrejades,
com fil insegur l’anglès,
desig clar com flor de nacre,
curulles mans, foc, festeig.
El teu cabell, rulls fins, molles,
balancejava la nit,
riure esplèndid a les boques,
i als teus ulls, color blavís.
Ballàvem, tot jugant, hàbils,
i érem joves, i érem rics;
jo del sud solellós, càlid,
tu del nord, fred i escondit.
Ens vam dir que ens desitjàvem
amb les puntes dels cinc dits
encara sense tocar-nos.
Volia jugar, la nit.
Els meus ulls, surenys i foscos,
et bressaven, ja colpits,
i tu, fort, cos d’arbre altíssim,
m’estrenyies contra el pit.
Quan van començar els petons?,
quan la fosa de la lava?,
quan la impressió, amb cinc sentits,
de l’oreig de tramuntana?
Quin home tan deliciós!
Els teus anys, quaranta-quatre;
jo te’n duia ben bé tres,
però en res no se’ns notava.
I en tot el nostre festeig,
la música sacsejant-nos,
vam albirar un nou camí,
amb casa meva esperant-nos.
Hi va haver encara una treva:
el cotxe per la muntanya;
mira, això és el Tibidabo,
guaita, pins, senglars i planes.
La nit sobre Barcelona,
ciutat negra i afruitada,
el mar, descansant al lluny,
i les llums, reguitzells d’ambre.
Et desitjava sencer,
de temps que no festejava;
eres bell, eres intens,
t’anhelava la pell blanca.
Els teus llavis s’endolciren
en entrar abraçats a casa;
eres galant, amistós,
i els orgasmes tremolaven.
Et vaig prendre dolçament,
tu un xic rude, urgent i mascle,
fort, fresc, joliu i polit,
encès i amb un puntet aspre.
Un rossinyol s’elevà
del meu llit, i allà cantava;
no eres de cap altra, meu,
i la sort seguia honorant-me.
Ros el teu cos, ros el pit,
ros el teu sexe amb mel blanca;
ple de concert, el meu cos,
es delia quan m’entraves.
Belles les tan belles mans
quan els pits m’acaronaven;
rojos llavis, com robins,
que amb els petons s’amollaven.
Llargament et vaig sentir,
que eres feliç, xiuxiaves,
i encara jo n’era més
quan el plaer alçava ales.
Després et vas adormir,
la respiració tan sana,
tan bell eres tu per mi
que sols volia somiar-te.
L’endemà el dia era moll,
mig blau, i plovisquejava.
Et vaig acompanyar amb tren
enmig del bosc: flors i arbres.
Ens vam agafar la mà,
i el temps venia amb nosaltres.
Ara no et vull perdre però
no sé si vols contestar-me.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 