Category Archives: Poemes per als homes

Silenci pur

pelicà en cel rogent

Trucava a la teva porta
quan el meu fill dormia
i fèiem l’amor, salvatges,
com per començar el món,
i el crit greu de la jungla
ens llançava a l’abisme
fins que una barca calma
ens recollia al fons.
I en el silenci pur
envoltat pel brau mar
protegit pel brogit
podia passar tot:
aixecar el vol l’amor
com s’enlaira un colom,
la tendresa cobrir
els filats del dolor
i la nit prosseguir
sense estimbar-se mai,
i els petons començar
i tornar el món diürn,

 on inicia a l’alba
el vol el pelicà.

Feliç

lluna a barca mar

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Marea i flama

parella sota la pluja

Sedueix-me sota els arbres molls
tant com m’ha seduït el dia,
l’olor de la pluja, la terra humida,
el vent dens sota el cel de xarol.
Espiga’m i trena’m l’ànima,
i convoca la bellesa del teu riure,
del teu bes damunt la pell humida,
de la veritat senzilla que ens és dada.
Obre la teva mà, flor regalada,
i estremeix-me amb la teva carícia,
frec de l’alosa que vola al cel lliure
en aquest dia tendre que ens abraça.
Ofereix-me la flor de galania
―alba fragant que a cada instant esclata―
del teu cos transpirant que tant estima,
l’horitzó amatent que em té encisada.
I pren-me en tu per la sendera del dia
moll de plugim, regalimant cor d’astre,
dins el caliu teu, somni i vigília,
dins el teu torrent, marea i flama.

Soledat de vell cowboy

splash0

La camisa blau cel
te la bufen ràfegues,
indolent i bell
elegantment cavalques.

Sota el sol de maig,
amb cabell d’argent,
cavaller remot,
travesses contrades.

Rostre pàl·lid d’ulls blaus
cofat amb barret d’ales,
el cor solitari et batega
en inhòspites planes.

Lenta, la tarda s’ajeu
damunt les teves espatlles,
tristesa de genet sol
enmig de les atzavares.

Soledat de vell cowboy.

Al cavall li bull el llom
davall les cames exhaustes,
vol anar a prades fèrtils
on els llacs són miralls d’aigües.

T’atures al séc del sol
amb les regnes escurçades,
prens el pols al pas del temps
i al cavall lleves amarres.

Cau la nit absent de lluna
i t’adorms en l’hora quieta.
La matinada clareja
i fa girar les estrelles.

El buf del cavall escalfa
el matí de xopes herbes.
Fas un salt damunt la gropa,
t’aferres a la crinera.

Arbredes llunyes albires
entre les mates de menta.
Cerques el teu cor dolç d’home
per fer el relleu al de pedra.

Cadires buides

einsame-frau-134554960

El teu cos bell, molsut,
de morenor esclatant.
Els teus trets delicats
oferts a mi com sempre.
Em tornes a buscar
amb paraules properes
de lletres molt petites
deixades a l’atzar
en una nota breu,
els números minúsculs,
gairebé inadvertits,
d’un mòbil on trobar-te.
Així et somio a nits
del tot en solitud,
i tot el jorn després
sembla que m’acompanyis.
Entre el sol de l’estiu,
entre l’aire que passa,
entre cadires buides,
l’ànima desolada.

Esperant-te

noi noia home dona de la mà blanc i 0000negre

Vaig esperar-te al bell mig
de la meva joventut,
exultant de voluptat per tu,
amb el teu aire somiador,
els teus cabells als quatre vents,
la pell fregada pels estius,
just per fer del nostre temps
tota una eternitat d’amor.
I passaves agafat de la mà
d’altres noies sempre millors que jo,
i com tot abans i després
al meu redós,
també tu, constant,
m’abandonaves.

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Olor nocturna

Volaven els pelicans
en la puresa de l’aire,
el dia tot nou, de trinca,
en un mar que emmirallava.

 L’aigua atebiada i immensa
amb tots els tons de l’arc iris,
la terra, calenta, intensa,
fullam, palmes, flors magnífiques.

 I la teva olor nocturna
de fonda lluna i estrella,
inserida als intersticis
del meu sentiment, per sempre.

Indret de meravelles

Creixien les onades, eren blaus tots els dies,
el sol tendre sentia la marinada intacta,
llampeguejava alegre damunt de cada gota,
les gotes infinites que feien l’oceà.
I tu et retallaves, la pell d’home morena,
en el contrast inèdit de l’horitzó del mar.
Tot l’espai espurnava la delícia de veure’t
i igual que jo esperava la teva intimitat,
que de nit arribava colrada per estrelles,
indret de meravelles que existí i s’acabà.