Category Archives: Poemes per als homes

Soc aquest animal que dormia amb un déu
insòlit, desbordant, en el llit d’una cambra
magnificent amb ell. En la seva pell càlida,
negra i enlluentada, dins la seva abraçada
humana com res més. Amb el gust dels seus llavis
florents en el meu cos, dins la boca profunda.

D’on havies vingut?, en quin llunya avió
havies fet camí?, de quin punt de la terra
havies arribat, ple de sinuositat,
ungit per una màgia que sols bressola els deus?
On t’havies creat per coincidir amb mi
en una biosfera que ens era un món aliè?

Com jo havia arribat a l’escalfor ancestral
del teu ésser de foc, a l’íntim ressonar
de la més fonda encesa? Eres diví, i jo,
tan sols ésser mortal, sota la teva llum,
que tocava amb carícies. La teva veu, paraules
com estrelles fugaces, cabdells dels teus fils d’or.

Vas ser el més tangible, per mi allò més vivible,
amb la teva figura desbordant la bellesa,
el cabell fet de trenes com brúixoles concèntriques.
Atònita del do de tenir-te entre els braços,
que del teu llunyà somni em volguessis estrènyer,
home negre d’impacte amb un ocult designi

que a mi no em concernia, restava entre l’encís
olorós del teu ésser, i a voltes et guiava,
bé extreia de tu un nou doll de riquesa.
Vigilava silent si cercaves en mi
allò que jo et buscava: dintre del temps fluent
trobar-me amb tu intacta. He esbarriat els vents

que el meu amor prenia, i ara, sense tenir-te
em somou l’huracà. No hi va haver pas prou temps
-no n’hi ha prou, per vacances-, però tots dos vam sentir-nos
en el temps que girava, i el nostre emmirallar-nos
ens va acostar, silents. Vaig alçar-me a la mida
del déu que en tu portaves, i amb tu vaig elevar-me
a prodigi i miracle closa en els braços teus.

Només pels carrers transitats on encara
puc trobar la teva imatge. La lluna
com un fermall clavat en l’espessor
del cel. Les tàpies vessen olors i flors,
i la nit no deixa caure el pes, com si
també t’esperés, igual que jo mateixa,
contenint l’alè, traspuant l’encís
per la pell. Viu el teu cos transparent
per on passa i s’hi deté el temps,
on hi deixa, com un pòsit, tota
la riquesa més plena. Les vives llums
titil·len al lluny del gran vespre ardent
que, avançant-se a tu, ja et respira.

Insisteix en la besada,
bufa foc, mulla’m la carn,
dels cinc dits deixa’m la marca,
crema’m amb llavis d’amant.