Category Archives: Poemes per a un home

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,

immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.

La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,

he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.

La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,

mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Van córrer un dia les flors escampades per l’aire,
va córrer la bellesa del mar, la veu suau d’un home
que m’estimava, amb la seva escalfor oferta.
Va córrer també la joventut, quan els errors
no ens tocaven, quan no ens havíem equivocat
i l’aire duia sols aromes i els somnis eren tries
que mai es podrien esbarriar. Van córrer els viatges
en els trens recorrent de nits Europa, i el temps
inacabable, que no sabíem que s’anava descabdellant
i que deixaria un deixant de pèrdues i de llàgrimes,
i de camins per sempre trencats, i de dolors i cruentes
veritats, d’equivocacions irremeiables. De mals
comesos també a d’altres, gairebé sense voler,
inserits en la terra viva mentre quedava rere nostre
un reguitzell de fulles seques, i seguíem caient i
redreçant-nos, amb una solitud com mai no haguéssim
pogut imaginar. Cada cop més vençuts, més perduts
i incapaços, enfonsats en una realitat que un dia
ens xuclaria definitivament cap a la fi.

Se m’enduia el temps amb tu
allà on fos, per estimar-nos,
aquella sumptuositat
del teu cos, gravitant d’astres.

Dos éssers en un mateix,
vida de tots dos creant-se,
la consciència d’un amor
sense temps, inesgotable.

Se’m mouen dins totes les paraules,
els versos deslligats d’un poema,
i no puc davallar al fons de mi,
a la tarda assolellada i neta.

Parlen ara aquí dins del vagó
alguns estudiants de l’Autònoma,
jo, boli en mà, vaig capcinejant,
i no soc poeta ni rapsoda.

Com dormiria amb un plàcid son
al nostre llit de tants anys enrere,
cauríem tots dos perduts d’amor
amb els somnis que ens somiaven sempre.

Com m’ha costat saber què vull dir,
sols trobar-me amb tu a aquella cambra,
tots dos hàlit de la joventut
alenant felicitat plenària.

Entre l’olor de les flors
i les carícies de l’aire
deso aquelles matinades,
totes les nostres nits gràvides
on el teu cos en el meu
originava el miracle,
tot l’immesurable amor.
Era plenitud diàfana,
fondo somriure del temps
entre tots dos cabdellant-se,
un absolut abocant-se
d’un a l’altre, incontinent,
un corrent de joventut
des del zenit proclamant
la infinitud del desig,
el seu desig d’infinit.

Potser passa només
que duc la teva flaire,
la teva dimensió
d’home que em propulsava
cap al millor de mi,
la creació d’amar-te,
l’aventura del món,
tu, misteri insondable.

I sempre vas amb mi
pels camins de bellesa,
per les grans avingudes
on tant ens van conèixer,
per totes latituds
on existia amb tu,
quan jo era immortal,
intensa, passional,
feta sols de tendresa.

Torno a ser de nou plena d’aquell temps,
de la màgia intacta que inundava l’aire,
de qui érem nosaltres, la fúria d’amar-nos,
l’amor penetrant-nos, aquella atracció,
aquella passió lliure condensant-se.
Junts vam estrenar el profund del viure,
la seva aventura, la seva delícia,
la tendresa immensa amb què ens construíem,
el sentit del món, que a les mans teníem.
Que llarg, aquell temps bressat per la lluna,
que bell i fragant, els dies girant,
nosaltres fruitant en les nits translúcides.
Quin sol fulgurant el resplendiment
de petons ardents, de carícies fúlgides.
Com et vaig amar, desbordant saviesa
de què em va dotar l’amor teu de faula,
intens encanteri tendre com un pètal.