Category Archives: Poemes per a un home

De quin estrat m’estimaves
de tots els que a tu et formaven,
o des de quins t’allunyaves
o estaves en contra meu.

Pensava que ens pertanyíem,
i aquesta va ser l’errada,
no tenia perspectiva,
i vaig caure brutalment.

Però aquell nostre absolut
de temps, anys, era veritat
al meu ser enamorat,
que igual guardava distància.

Si et deixo anar voleiant
al vent de totes les pèrdues,
què restarà ja de mi,
tu que al meu costat aplegues
de tot l’amor la saviesa
que vam fer brollar, existir.
Inserta en la nostra màgia
és com he seguit vivint,
a l’estrat de més endins,
dolor i traïció voltant-la.
Aquella vivència ardent,
la meva dimensió exacta,
sempre ha perdurat roent.
Sols amb mi serà colgada.

Era el temps suau el que em duia a tu,
la més gran bellesa a la nostra cambra,
l’olor de la pluja, la tardor emparant-se
en la gran tendresa que regalimàvem.
I sí, era aquest temps de tants anys enrere,
i jo tan disposta com si ni un sol dia
m’apartés de tu. En tu renascuda,
també en mi mateixa, atenyia el món,
la seva riquesa, el plaer punyent
de viure a la terra, amb tu immarcescible,
com ho has estat sempre.

Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per sempre els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre.
Vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.