Category Archives: Poemes per a M.

Malefici

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.

Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.

Anys

carme a la platja. blanc i negre 000

A voltes m’assalta
la felicitat de quan érem junts.

La meva joventut va lleugera
i el vent corre cap a tots horitzons
i em deixa la pell delerosa
que tu me l’assaciïs.

La cabellera em voleia
i el meu mirar ardent et porta
des de tots els racons del meu cos anhelant,
del fondal del pensament,

com si al cap de trenta anys
vehement m’esperessis.

Cor

captura de pantalla

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Nit olorosa

dona nua al camps prat natura noia 000 blanc i negre

I la nit olorosa curulla de misteri
es mou silenciosa estatjada en el temps.
Tota fina carícia, bruna per la tendresa,
la seva subtilesa s’estén pels llargs carrers.
Tal com una promesa, amb les flors, punys de pètals,
la llum en devessall del vessant de la lluna
en la seva textura filada hi és immersa
la meva alta volença, l’amor que vas  estar.

Infinit

parella abraçats sota paraigua pluja

Un dia líquid s’escampa sense fi
ple de nostàlgia, cobert per un cel gris,
corre la boira espessa d’humitat,
just s’esvaeixen contorns i cavitats.

Podria ser un dia que plovia
damunt nosaltres, infinit de tu i jo,
de quan el món vibrava i s’expandia,
de quan junts érem la mesura de tot.

Equilibri

funambulisme dona noia amb paraigua xinès

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu destí,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa interna.

Traïció

esquerda a la terra

En la traïció
trobo la meva mort,
a poc a poc
faig camí de la tomba.

Vaig superar
l’estrall de la destral
i mig cosida
faig tombs dins la pesombra.

I m’han traït
els amors de veritat
que en mi esmento
mentre em colga la pedra.

A mar obert,
en fondària ofegant
m’han enfonsat
lligada a la tenebra.

Recòndit caliu

parella nua home noi dona noia tendresa dormint 000

Mai hi ha hagut tan recòndit caliu
en els cossos confosos en claror d’amor,
mai qui fores no s’ha enfosquit
i segueixo immersa en el nostre doll.
I anem junts endavant en el temps
que no incideix en el nostre pertanye’ns.
Tenint-te així no m’importa pas gens
la meva tan minsa insignificança.

Nosotros

manel-morueta-i-carme-cabus-a-basilea0980896000000

Manuel,

Hemos vivido
en huecos recónditos y violáceos,
hemos vivido en huecos
tensos y encarnados
donde sólo hemos existido nosotros
ignorados e ignorando.

Trens d’Europa

parella petó trenooo

Ens vam quedar allà, amor.

 

Entre els trens d’Europa va restar la nostra vida,

la il·lusió com una incandescència,

una felicitat mai no extingida.

Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.


Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella nostra vida.

Enlloc no he trobat ni hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.