Category Archives: Poemes per a la mare

Passejant pel camí
anem menjant borratges.
tot xiquetes les flors,
de blauet, vellutades.

Una veu, molt a prop,
càlidament em parla.

Badabadocs creixen
enmig del blat que s’alça,
camps rossos onejants
amb roges flors nacrades.

Una mà humida i dolça
tendrament m’amanyaga.

El sol cau de biaix
en la tarda gemada
L’oratge frega lleu
la terra catalana.

Feliç com ja mai més,
vaig amb la meva mare.

Dins l’escalfor de l’estiu,
així caminaven, mare,
la tarda era una promesa,
els alts pins ens envoltaven.

La meva petita mà
dins de la teva mà tendra,
el cel era ample i clar,
el teu amor una festa.

Anàvem a passejar
al nostre bosc d’Adam i Eva,
el paradís més real,

com tot arreu on tu eres.

Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem.

També tu venies del no-res,
la parpella closa una nit de lluna,
les fines mans de la vellesa, delicades,
aturades al redós del pit.
De tu mateixa, què diries?,
d’aquest teu moment, últim, amb nosaltres?
Potser, com sempre, les paraules precises,
plenes de bondat i confiança,
onejant en la veu humida i càlida,
poc abans de marxar cap a la nova vida ineludible.
La teva veu per sempre avui callada
en aquest món devastat
on al teu costat eren insignificants els déus.