Cerdanyola, fronda verda
arbres alts en altes torres,
postaletes de Nadal
per a amigues de les monges.
Cerdanyola, aire íntim,
paradís de sol i vespres,
pau a la terra, garlandes,
llargs estius d’encís solemne.
Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.
Mercat setmanal i plaça,
llegums, bacallaneria,
carn i peix, fruites, verdura,
col i arengada farcida.
Fàbriques i horts de diumenge,
tancat protegit, roselles,
dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.
Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.
Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble.
El drama del meu país
sumit sota una derrota,
gent que calla grans veritats
i es concentra en fer dotze hores.
Gent que fa festa el diumenge
i duu el tortell de la baga,
gent retuda, gent innoble,
gent que treballa i que calla.
Temps estès en camps i vinyes,
mòlt de paper, farinera,
l’amiant i la uralita,
l’espiga i la vimetera.
Pins amb pinyons per catifa,
resina, fulles d’agulla,
olor primordial, salvatge,
pinyes grosses i curulles.
Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.
La mare, on m’encarnava,
el pare, a qui avorria,
l’àvia, que era molt difícil,
les ties, tan reprimides.
Els germans, petits i tristos,
com jo, amb sotracs de violència,
la mare sempre agredida,
la solitud i la pena.
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura.
Les monges, com bruixes lletges,
sense saber cap pregària,
dures, cruels, imperialistes,
amb l’ànima arrabassada.
Llibres de text on la llengua
ens ha estat abolida,
tota Història, mentidera,
tot misèria de franquisme.
Llargues estades inertes
perdudes en sagristies,
catecisme i llarg rosari,
labors, mantellina i xiscle.
El Casino dels senyors,
on s’hi esplaia la colònia;
la burgesia industrial
i els treballadors i pobres.
I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai
en la llengua catalana.
Els nois, llunyans com misteris,
la regla, una vergonya,
la mare, escarràs de casa,
safareig, bugada i escombra.
Ella, tan hermosa i jove,
amb fregalls i draps de cuina,
menjars al migdia i vespre,
feina, neteja i foscúria.
La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.
La mare, ànima ferida,
que de dolença s’enfonsa,
brutalitat masculina
dia i nit, verí i estopa.
Catifes per Corpus Cristi,
festes tristes de Nadal
fiant a la graneria,
angoixa i por inquietant.
Cerdanyola devastada,
arruïnats els teus conflents,
les eres, Fontetes, boscos,
fuig Adam, Eva no hi és.
I la vella sargantana
que ens rebia cada dia
amb cua que prosperava,
jo jugava, tu cosies.
Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.
Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.
Les gates sempre criaven,
les gosses sempre parien,
dormíem amb els gossets,
els gats al llit s’arraulien.
Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.
Pastisseria Masgrau,
saretes de xocolata,
gelats mallorquins de trufa,
flamets i pasta fullada.
L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.
Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales.
El primer amor de les nits,
els misteris plens a l’aire,
roses, fullam, paradís…
i a prop s’acosta un desastre.
Com aquella Grècia antiga,
sencera has de trasmudar-te.
Cerdanyola, caus per sempre,
també jo he d’abandonar-te.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 