Category Archives: Poemes per a dones

Lleugera dorms, nua que nua,
cauen els àngels en el teu son,
i un home vetlla feliç, tot sol,
el teu cos tendre, fruita madura.
Has caminat les estacions,
pluja, neu, vent i solellades,
i els teus ferms fills són el rebrot
de tant voler del teu cos d’alba.
L’home que et vol ha germinat
la teva terra de fèrtil horta,
i amb ell somia el teu cos alat,
fonda carícia que sempre et porta.

 

Aixeques, amorosa,

el farbalà del dia

i hi fas rosses puntades

amb els rajos de sol.

Vestida d’il·lusió,

de futur, d’alegria,

entre les teves mans

el món fa rotació.

Amb el rumb del teu viure

s’obren badabadocs,

i alcen les cabotes

farcells de margarides,

i tu d’herbes boscanes

tens aroma i dolçor

i entre raïms madures

l’esplèndida collita.

Amb els teus dits cabdelles

els fils de l’avenir,

fet dels instants petits,

miralls de les estrelles,

que al capvespre reculls

i deses amb poncelles

per tenir-los a frec

quan arribi la nit.

El munt de temps avança

com un lent i feixuc allau,

remuga com un dinosaure

mil·lenari d’anys,

i de so de fons escampa

la cançó del no-res,

que no va cap enlloc,

pres en aquesta fotografia.

I resten

esquinçalls de pell,

instantànies cremors,

electricitats de cabells

que freguen,

i l’aire mou,

aliè a nosaltres,

la seva brisa,

sense comprometre’s en tu i jo,

perquè sap que ens perdrem.

Llampeguegen els reflexos

del teu cabell daurat

i m’enlluernen,

i la teva figura se’n va

davant les meves mans buides,

que es queden obertes

i que el frec de l’aire

va aprimant.

Encara resta i ressorgeix

entre el violent oratge,

entre el terratrèmol implacable,

el primer bes,

intacte,

que vull donar-te,

sense cap adéu,

sense ni tan sols,

principi ni final.

 

De les dones sòlides

en vull prendre exemple,

deesses romanes,

cariàtides gregues.

*

Mantenen trenades

les suaus cabelleres,

a tots els seus trets

la bellesa hi vessa.

*

Dolços músculs forts

als pòmuls, les temples

serenes enfront

l’oratge que ens lleva.

*

Els ulls són segurs,

la mirada crema,

els dos pits rodons

nodreixen estrelles.

*

Perfil dibuixat,

alta planta ferma,

món en rotació

al cos i a la testa.

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

Acull el teu caliu

tot el món en rodó

i tibes la cintura

o estàs embarassada,

rodonesa de sol,

infantament de lluna,

pit generós de llet,

claror de la natura.

 

I congries en tu

els raigs de fortalesa

que alcen, enlluernadors,

la teva alta columna

on recolzen els sols

i incomptables planetes,

on de les teves mans

sorgeix sempre sutura.

 

En el regne subtil

de tota cosa fràgil

tu sempre saps com dur-la

a la seva esplendor,

i nafres i resquills

que la vida t’espurna

saps guarir-los de pressa,

convertint-los en do.

 

Floreges la natura

amb la veu consellera

i darrere els desitjos

vas cap a l’aventura,

i de cada mà teva

neix la carícia pura,

que consola i orienta,

sencer, el devenir.

  

Ja no hi ha hagut mai més
ni una trucada teva,
i del meu cos en tu
no te’n recordes gens,
sols era intercanviable,
exhaurida poncella,
donadora als teus braços
de l’amor més ardent.

 

Deixa’t anar al vent com el vol d’alosa

i entre les flors blanques asseu-te a somiar.

El vent farà fins els trets del teu rostre,

i la pell, suau, i l’esguard més clar.

 

Que l’aire del món et doni lluor nova,

que l’ample horitzó et doni la mà,

tot el teu cabal emmarca tothora,

entre el cel, obert, i el teu caminar.

 

Sàpigues triar la millor collita,

damunt el vent lliure, sempre cavalcant;

ales sorgiran del voler que et guia

i les incerteses s’esmicolaran.