Com un vano obriré el temps que passa ara,
cada barnilla, un dia de solitud tancada,
força per sobreviure a redós d’un paisatge
arrasat de l’arrel, negat per una llàgrima.
Dies on en cada un burxo una descoberta,
la flor boscana al tacte, l’olor de mare-selva,
on de sobte irromp la mateixa sorpresa:
sense saber ni com, sé que resistiré.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del temps, Poemes per a dones
Blau i verd, cant de la tarda,
el sol sencer s’ofereix,
la llum no pot ser més clara,
fastuosa rellueix.
El meu cor batega encara,
viure és un repte constant,
dins del temps, dolor i ufana
just navegant endavant.
Just va rodolant el temps
en la meva vida sola,
llum, claror, flors del vestit
en la primavera nova.
A la platja el mar és fred
però ja s’albira la joia
de quan el sol farà el ple
i capgirarà la història.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Poemes per a dones
Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.
Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.
Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.
William-Adolphe Bouguereau
Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.
Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.
Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.
Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.
Vull retrobar-me a mi
després de les converses
on el temps fa valona
i el sento tot balder.
M’atordeix aquest buit
que vull omplir de saba,
saviesa, trobada
amb el seu continent.
I amb tot el meu amor
per amics i amigues
m’esgoto a cada séc
de frases anodines.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del temps, Poemes per a dones
La meva vida es mou sense cap cosit ferm,
tan sols se sosté amb puntades i embastades.
Deu ser la meva tria, sense ni adonar-me’n
de no lligar res fort, discórrer amb molts pocs marges,
d’anar a allò més profund amb res que m’engavanyi,
d’estendre’m cap al món, de planejar viatges
en què sola faig ruta, fadada i confiada,
allà on només em guia el meu sentit i tacte.
També aquí visc així, a aquesta meva terra,
i profuses vivències les prenc com les riqueses
amb què em genero al món, amb què en faig consistència.
I amb plena llibertat, la porta sempre oberta,
faig els camins senzills, cercant les descobertes
que amb un cosit lligat arribaria a perdre.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes per a dones, Poemes sobre la bellesa
Etiquetat Poemes per a dones
Mogut per un ressort, com un autòmat,
al teu cos i al teu mirar a tots retens.
Fas gestos controlats, que repeteixes,
i aquesta rigidesa et deixa ert.
No pots sortir del monstre que et conté,
compromès l’intel·lecte, tota acció,
anul·lats sentiments, sense emoció.
Un ésser carregós que vol atraure
i desplega els seus mims de seducció
per recaptar poder, fascinació,
dels quals no en sap fer res, sense promesa,
tan sols per seguir sent d’autòmat presa.
És un joc d’encenalls que tot refreda,
un cinisme tallant que deixa sec.
Desassossec intern per a qui el vetlla:
deixeu-lo consumir-se en cova interna.
Vermell del sol -mediterrànies platges-
sembla que algú ha pintat l’ésser parlant
que és ninot animat que es va accionant
gràcies a la fal·làcia i a l’engany,
que és la fascinació que arreu proclama.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Poemes per als homes
Quanta inutilitat,
els homes que he volgut,
quanta pèrdua de mi,
restant amb les mans buides,
quant poder han volgut
exercir sobre meu,
quant de dolor, quant plany
tot fent-hi resistència.
El món és molt més cruel
que el que un dia vaig creure,
i com ha estat fal·laç
l’amor en què jo creia,
he hagut de viure molt
per veure’n el parany,
tan sols una fal·làcia
usada per sotmetre’m,
amb què no he combregat,
contra el que m’he tornat,
i ha arribat, implacable,
el càstig, la condemna,
tot i que he reeixit
per seguir embolicant-me,
amb ferma convicció
que l’amor és miracle.
Mai no he creat distància
des d’on jo defensar-me,
mai no he pensat que
l’altre podria ser enemic.
És sols la meva errada
de deixar-me ferir.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
I ve la vida, tot missions,
com un ocell que ha de fer el niu,
criar niuades, creuar oceans
fins que ha gastat el raig de llum
que un temps concís just el traspassa.
La seva vida té ple sentit,
ha travessat tot l’ample món,
ha conegut els seus dictàmens,
el seu sentit és inserit
ja dins de l’ou i en formar-se.
Així ha de ser també per mi
i per tothom la seva vida,
l’ésser humà, complex com és,
quants cops no hi ha que s’esbarria.
La clau sempre és la llibertat,
amb llibertat el seny es tria.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 