Category Archives: Poemes per a dones

La brúixola es somou

Celebro el nostre sud, la bellesa que exhala
tota natura, els arbres, un luxe desbordant.
Després de jorns de pluja, quanta claror diàfana
com n’és el cel de límpid, quant de fulgor no emana.

En l’entorn que ens acull soc l’animal que estrena
il·lusions, empreses de present i futur.
Dies plens de trobades, fites a quatre passes,
i un viatge que em porta a un món desconegut.

De cop es precipita una gran alegria,
tanco tractes, golejo, em trec de sobre pesos,
torno lleugera i lliure i puc ser jo de nou,

amb tot el temps obert, sense llast, sense jou,
sols salut i florida, retornant a l’audàcia
per fruir aquesta vida. La brúixola és somou.

Cella descorrugada

Arribo a la ciutat
sense obrir la llibreta,
la gent xerra al voltant,
les paraules no venen,
ni ve cap pensament
que rasi la fondària,
però avui soc dona plena
de si mateixa, amb gràcia.
Només podria dir
que soc dins del tren, plàcida,
en primavera estesa,
al seu ímpetu i rauxa,
amb una pau ben nova,
cella descorrugada,
se m’eixampla el respir,
em tinc sencera, alada.

Mare-selva

Com un vano obriré el temps que passa ara,
cada barnilla, un dia de solitud tancada,
força per sobreviure a redós d’un paisatge
arrasat de l’arrel, negat per una llàgrima.

Dies on en cada un burxo una descoberta,
la flor boscana al tacte, l’olor de mare-selva,
on de sobte irromp la mateixa sorpresa:
sense saber ni com, sé que resistiré.

Navegant

Blau i verd, cant de la tarda,
el sol sencer s’ofereix,
la llum no pot ser més clara,
fastuosa rellueix.
El meu cor batega encara,
viure és un repte constant,
dins del temps, dolor i ufana
just navegant endavant.

Temps rodolant

Just va rodolant el temps
en la meva vida sola,
llum, claror, flors del vestit
en la primavera nova.

A la platja el mar és fred
però ja s’albira la joia
de quan el sol farà el ple
i capgirarà la història.

Funambulisme

Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.

Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.

Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.

Nounada

William-Adolphe Bouguereau

Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.

Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.

Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.

Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.

Temps balder

Vull retrobar-me a mi
després de les converses
on el temps fa valona
i el sento tot balder.

M’atordeix aquest buit
que vull omplir de saba,
saviesa, trobada
amb el seu continent.

I amb tot el meu amor
per amics i amigues
m’esgoto a cada séc
de frases anodines.

Puntades i embastades

La meva vida es mou sense cap cosit ferm,
tan sols se sosté amb puntades i embastades.
Deu ser la meva tria, sense ni adonar-me’n
de no lligar res fort, discórrer amb molts pocs marges,

d’anar a allò més profund amb res que m’engavanyi,
d’estendre’m cap al món, de planejar viatges
en què sola faig ruta, fadada i confiada,
allà on només em guia el meu sentit i tacte.

També aquí visc així, a aquesta meva terra,
i profuses vivències les prenc com les riqueses
amb què em genero al món, amb què en faig consistència.

I amb plena llibertat, la porta sempre oberta,
faig els camins senzills, cercant les descobertes
que amb un cosit lligat arribaria a perdre.

Narcís

Mogut per un ressort, com un autòmat,
al teu cos i al teu mirar a tots retens.
Fas gestos controlats, que repeteixes,
i aquesta rigidesa et deixa ert.
No pots sortir del monstre que et conté,
compromès l’intel·lecte, tota acció,
anul·lats sentiments, sense emoció.

Un ésser carregós que vol atraure
i desplega els seus mims de seducció
per recaptar poder, fascinació,
dels quals no en sap fer res, sense promesa,
tan sols per seguir sent d’autòmat presa.
És un joc d’encenalls que tot refreda,
un cinisme tallant que deixa sec.

Desassossec intern per a qui el vetlla:
deixeu-lo consumir-se en cova interna.
Vermell del sol -mediterrànies platges-
sembla que algú ha pintat l’ésser parlant
que és ninot animat que es va accionant
gràcies a la fal·làcia i a l’engany,
que és la fascinació que arreu proclama.