Category Archives: Poemes per a B.

Creixien les onades, eren blaus tots els dies,
el sol tendre sentia la marinada intacta,
llampeguejava alegre damunt de cada gota,
les gotes infinites que feien l’oceà.
I tu et retallaves, la pell d’home morena,
en el contrast inèdit de l’horitzó del mar.
Tot l’espai espurnava la delícia de veure’t
i igual que jo esperava la teva intimitat,
que de nit arribava colrada per estrelles,
indret de meravelles que existí i s’acabà.

Polida nit de via làctia i planetes,
al voltant la vida palpitava,
el mar s’empaitava en onades
ens mullava amb la seva salabror.
Per primer cop vaig tocar-te
quan per pujar a les roques
em vas agafar les dues mans.
La nit resplendent ens inundava
amb la seva humitat de brisa dolça.
Ens vam asseure abraçats
a la petita planura d’un pedra.
Hi havia el so de cristall de l’aigua
i el cel tornejat per testimonis,
i un batec de sang punyint al pit.
Un aire desconegut,
embruixat, ple de miracles,
parpellejava a la teva cambra,
esperant que jo hi entrés
amb una revolada de maga,
sent ja escollida per conèixer
les meravelles ocultes als humans,
i aquella manera pertanye’ns
de la quan mai més podrem desfer-nos,
ni després de dolorosament perdre’ns
empesos per les turbulències de l’atzar.

Sense tu, on podia anar?
Per a qui estava preparada
la bellesa?
A qui esperava el mar
i la nit enlluentada?
A qui la lluna
fent equilibri amb les estrelles?
A qui el meu cos expectant
només de meravelles?,
A qui el futur, onejant
ja dins l’estiu
i enllà els setembres?
A qui el pelicà
que aturava temps
sota el sol i en les tempestes?
A qui si no el foc puixant
que em vas empeltar d’arrel
abans d’anar-te’n
per sempre?