És petita, aquesta vida,
limitada a mantenir-se,
ni trobades ni festejos,
ni d’amor la roda gira.
*
Barrats són tots horitzons,
Barcelona, una quimera,
el poble són els contorns
de l’existència entera.
*
Costa respirar al carrer
amb mascareta a tot hora,
és el temps d’una pandèmia,
malaltia que ens colltorça.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Torna la nit
tan mancada de dia,
no hi ha fruir,
sols hi ha contenció
en aquest lapsus
de pandèmia activa,
cansat respir,
els ulls sense lluor,
l’entorn decep,
la vida es replega,
tanquen botigues,
a les deu confinats,
què ens ha passat?,
diem davant l’abisme,
allà on s’estimba
consum, món cultural,
on cada somni
hi erra de letargia,
on hi ha colgada
la nostra llibertat,
som esperant
fer aletejar les ales,
emprendre el vol,
eixamplar l’horitzó,
com de difícil
és reduir les passes
just dins el límit
del nostre espai tan clos.
***************************************************************
Torna la nit tan mancada de dia,
no hi ha fruir, sols hi ha contenció
en aquest lapsus de pandèmia activa,
cansat respir, els ulls sense lluor,
*
l’entorn decep, la vida es replega,
tanquen botigues, a les deu confinats,
què ens ha passat?, diem davant l’abisme,
allà on s’estimba consum, món cultural,
*
on cada somni hi erra de letargia,
on hi és colgada la nostra llibertat.
som esperant fer aletejar les ales,
*
emprendre el vol, eixamplar l’horitzó,
com de difícil és reduir les passes
just dins el límit del nostre espai tan clos.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets
Scott Curtis
La meva força d’amor
ha rodat fins aquí,
un tram de quaranta anys,
just fins a mig comprendre
moments obscurs i clars,
però no puc descarnar-ne
el gruix, la intensitat.
Era la meva part,
la teva, potser escarni.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home
Ja no em sorprendria la teva maldat,
just l’esperaria.
Si ara vinguessis curull de bondat,
ja ni la voldria.
*
Tragino la mort que vas inserir-me
esqueixada a trossos,
destrossa exemplar de vores sagnants
en moribunds cossos.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Jill Battaglia
Esplèndid dia d’acaballes de juny,
començo a viure al tombant de la tarda
si viure és fruir i estimular-se
i posar en doina la sensorialitat.
*
Ve Sant Joan ple de focs i d’ofrenes,
jo, com tants anys, no tinc ball ni Revetlla
i resto sola enmig la nit i els astres
en el rodar de l’estiu que s’abranda.
*
Sola i potent per encalçar el temps nou
tota la festa la faig per mi mateixa,
m’agrada l’àmbit on la vida em sustenta.
*
I com cada any crec que és provisional
que l’any que ve tindré amics, amant
amb tot l’amor del viure solemnial.
Publicat dins de Poemes de Revetlla, Poemes ombrívols, Sonets
Kramskoy Ivan Nikolaevich
El meu dolor camina pel carrer,
em crida “mama”, i apareix
com un miratge fet de matèria,
solcat pel vent de les grans pèrdues,
de la buidor de què vaig plena,
del fred no-res que desintegra.
I en l’entremig la incomprensió
més astorant del que ha passat,
el meu amor sense parió espedaçat
pel ganivet que el cor penetra.
Acte setè
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Camino errant esgotant-me la vida
sense ningú esperant-me a cap banda,
feixugament recomponc el somriure
esmorteint el present que m’esclafa.
Just esgarrapo el sentit del nou dia
amb el dolor d’una urpa ben clavada,
de tant sagnar fins em torno insensible,
de solitud deixo de ser humana.
Sens horitzó, si no és la mort segura,
sens visió, si no és la buidor vana,
porto el rosec mentre exhausta faig via.
Quan ve la nit que el silenci traspassa
me’n vaig al llit, i l’endemà em desperto
per fer una vida del tot malaguanyada.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets
Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou
un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.
Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud
corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets
Collia a mans en flor l’oferiment del dia,
les negres nits d’insomni quedaven ja endarrere,
soterrades pels sols, alienes pluges,
fins que el dia girava amb les clarors enceses
cap al capvespre lent que ja es respirava
fins arribar a la nit ficada dins la casa,
la violència roja latent i carregada
que mantenia al pit el vòmit de l’angoixa.
I la nit es vessava compacta com la pedra,
una arma carregada de mica en mica occint-me,
entre les llums elèctriques la sang vulgar corria.
Amb la mà tremolosa unglejava una escletxa
a la porta tancada, on la negror regnava,
amb la nit aguaitant-me llunyana i enemiga.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets
En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.
El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.
Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.
Esfereïda encara estenc la consciència,
ara reculen monstres en mesures i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 