Category Archives: Poemes ombrívols

Amorfia de dia,

jo no engego motos,

passa així aquesta vida,

mig en depressió.

Gruix de temps estant sola

sense encetar la veu,

el curs dels pensaments

se’m sega igualment.

Estic com estancada,

i a més avui tinc son,

ningú em crida a cap banda,

ho haurà fàcil la mort.

Christian Schloe

El meu cor s’ofega,

tremola i sacseja,

retorna al seu cau,

s’esvalota i pena.

*

No puc respirar

ni alçar mascareta,

ni puc decantar

al gran sol que atrau

ni el cos ni l’esguard,

ni la sang fer neta.

*

Presonera en mi,

treballosa aclofo

l’esquiu cor que porto,

que es rebel·la i bat.

Porto un embossament que tapa boca i nas,

fa costós respirar, que s’elevin els somnis.

Manté constant i ferma tocar de peus a terra,

consciència d’un món delmat per la pandèmia.

Trencament absolut d’aquella faula ingènua

de trobar el paradís a racons del planeta.

L’hem degradat arreu i no resta espai verge,

ni indulgència ni treva que ens pugui pas salvar.

Dies enfonsats

de llarga pandèmia,

el sol, ignorant,

lluu damunt la terra

dolent, masegada,

que assetgem constant.