Category Archives: Poemes ombrívols

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.

Christian Krohg

Dies sencers de fondo plor

sense vessar una trista llàgrima.

Tot lacerant, el vast dolor

plora la sang descoagulant-se.

No vull de nou que s’entendreixi

però va esqueixant sencer el cor.

Esvorancant-se torna la mort,

l’allau de dol, fosca dolença.

No contendrà de nou l’horror

el meu cos fràgil, làbil que es trenca.

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.

No tinc més present que els somnis que em torben,

m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.

Soc víctima fràgil i fan el que els rota

amb l’ésser tan crèdul que soc. A l’Avern.

*

Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable

com la joventut, tan esgarrapable.

Sempre esbadellada la meva tendra ànima,

inerme, tan làbil, del tot exposada.

*

Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen

als regnes de mort. Al matí no em llevo,

i retornant lenta amb esforç de fera

*

dels caus de l’horror es fa ple migdia.

Llavors m’incorporo i els estralls suporto,

fins que m’apersono i em trobo amb el sol.

A dies no soc plena de res,

no hi ha cap pensament rector,

ni amor que ho faci estimar tot,

ni centre on les parts es condensen.

*

A voltes només impera el dol

difús en un estat feixuc,

els ulls del tot baixos i humits,

el cor que sols d’esma batega.

*

A cops no hi ha premonicions,

ni mans per tocar primaveres,

ni tinc lligams a aquest terra,

ni rosa quan Sant Jordi irromp.

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins, tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.