Soc en plena correntia
de temps, seguint nits i dies.
De jorn res en mi no vibra
si no és la tristor enfondida.
De nit voraços malsons
em duen fins a l’abisme.
Aquí soc, ara i avui
en un lloc d’on vull sortir-ne.
És feixuguesa de plom
aquest anar encalçant fites.
Amedeo Modigliani
Simplement, no sé què espero,
no arribarà el que voldria,
és temps just de mantenir-se
fins arribar a la mort.
Quines fites puc plantar
en el que em resta de vida
si el que és essencial
m’ha descartat, suprimida.
Soc en aquest desconcert,
vull fer els dies agradables,
però al paradigma d’avui
és la tristesa qui guanya.
Edward Burne-Jones
És la tristor dels meus dies,
pura quotidianitat,
un impàs on res no avança,
el dies, continuant.
Visc la més bàsica vida,
a vores, dolor punyent,
al mig, un buit que sols clama,
dona gran al volt extern.
Seria un gran desconsol
morir a edat avançada,
voldria d’hora enllestir,
el malfat em deixa exhausta.
De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
Primavera. Fresc de Pompeia
Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa, i em desespera
veure com t’has ensulsiat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el
somni d’una vida millor? On s’arraparà
en tu l’aire que eixamora la roba estesa,
penjada per les mans de la mare, ferides
per mossecs de terror? Sota quina tomba
esclaten avui els crits, els cops que
van noquejar-te? Quina terra esclafa
l’esgarrifós odi avui que com un flagell
segueix clavant fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llampec vermell no et
pugui anihilar? Qui, en la teva fragilitat,
indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te
l’espai tendre i clar on senzillament puguis
jugar i creixis com una nena,
estimada i volguda?
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Mai no he sabut què és Nadal.
Veia la mare enfebrada
en un esdeveniment
descarnat, ple de fal·làcia.
Tots aquells amb qui ens reuníem
eren causants del dolor,
de la gran distorsió
dels fills que allà hi creixíem.
La mare era l’explotada,
ella, ingènua i festiva,
les ties, menyspreatives,
eren verinoses, fàtues,
la viva dolenteria.
I el meu pare, el més gran monstre,
entaulat en capçalera,
nosaltres, tres nens sumits
en un àcid que rosega.
Un patir a cor obert
per tots tres maltractadors,
les dues ties i un pare
sempre massacrant la mare,
l’únic meu real tresor.
Tot era estantís, putrífer,
greuges i pur despotisme
entre el dinar fumejant.
La mare ja ni s’asseia,
era l’escarràs, minyona
de les dones corsecades,
d’aquell homenot atroç.
Aquí vam créixer, escruixits,
amb l’angoixa que cremava,
amb el neguit per la mare,
el constant ase dels cops.
Aquí vaig aprendre a creure
solament en la justícia,
dreçant-me enmig la ignomínia
de tants anys, d’aquells Nadals.
I després, la plateria.
Ja hi havia una serventa,
una esclava sense vàlua,
sí, la mare esclafada,
que m’obria una ferida
que constantment ha sagnat.
Així era la tristor
i la infantesa trencada,
on l’horror sempre planava
i a diari esclatava
tot l’any, i el sofrent Nadal.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes de Nadal, Poemes ombrívols
Són les cicatrius obertes
del cos cosit a ferides
el que em torna boteruda,
que m’aïlla de la gent,
que no em deixa integrar-me
en el món, el seu corrent,
en allò que és tan pragmàtic,
i sa, resolut i fet.
Però no hi tinc cap interès,
no hi trobo res que m’ajudi
a comprendre ni a avançar,
a eixamplar els meus sentits
vers l’acceptació del món
exempt d’aquella barbàrie
on vaig néixer, créixer i soc.
El món natural i savi,
amb les seves lleis estables
de cícliques d’estacions.
Aquí és on jo m’interpreto,
pertanyent a la natura,
de qui tan sols lleis accepto.
De les humanes, renego,
i de l’estirp familiar,
que em va fer perdre per sempre
en un turment sense treva,
en dolors esparverants.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la natura, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Pensant antigues coses,
rellegint escrits meus
de temps ja reculats,
me n’adono, d’on vinc,
quin horror no incorporo,
i quina ànsia d’amor
provinent de mancances,
el meu isolament,
vulnerabilitat,
i per damunt de tot,
la tria decisiva
de fer una vida clara,
res que esvaloti el dany,
res que esventi el dolor,
sols rescatar-me plàcida
del terror del maltracte,
de l’aniquilament,
de l’immens sofriment
infligit a aquells nens
per un criminal àvid,
pegant sobre nosaltres.
Milers de talls oberts
a tot el cos, al cor,
el cervell esventrant-se.
Destrucció sistemàtica,
de tots, l’ésser més bell,
la meva fonda mare.
Com ho vam suportar,
com vam poder restar
verticals, créixer, alçar
tota una vida humana
damunt la por, els sotracs,
els constants atemptats
a la carn matxucada.
Així vam viure, allà,
dins l’espaordiment,
dins l’agressió tenaç,
aquell odi furient,
els ulls que fulminaven
d’un monstre afamat
de destrucció, de sang,
del goig d’anorrear-nos.
La mare ens va bastir,
ella, que duia en si
civilitat de segles.
Charles August Mengin
Tota la llum del sol ja s’ha apagat,
m’enfonso en fondalada de foscor
ancorada tan sols en l’aspre temps,
el cervell esclatant d’incomprensió.
Dins del pit se m’obren les ferides,
suquegen sang, terror, dolor endins,
soc als llimbs extirpada de vida
sens present, ni ésser, ni confí.
S’eixampla el meu buit paorós, maligne,
perversió infligida en tots els àmbits,
tant de mal fa que de cop m’anihila,
tot m’ho roba, em sostreu, ho fa carnatge.
La bellesa d’un temps magnificent
resta ara esclatada sota l’Hades,
per sort sé qui soc i el meu forment,
l’ésser bo que voldria assolar d’altri.
I malgrat el monstruós atac
que m’ha fet durant anys sobreposar-m’hi,
em rescato com algú que ha estimat,
s’ha donat i ofert al límit màxim.
I així soc aquesta que ha bastit
sobre amor la seva estela màgica.
Aquí visc, sobre el foc, resistint,
aquí moro, dins meu, única estança.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes ombrívols, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 