Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,
quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.
Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,
dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.
Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes
i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.
L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,
cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.
Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.
I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.
Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?
Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?
Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,
i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.
La mort, com malvada nit, passa deixant una estela
d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.
I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.
I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.
Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya
i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.
I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,
i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.
Però torna a ser vençut per una força que el sega.
I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.
I creixen els estendards a les viles i a les eres:
l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.
Francisco de Goya
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 