Category Archives: Poemes ombrívols

Apunt

letònia. 0 riga. noia dona ètnia dels paÍSOS BÀLTICS-_July_2006


Al blau vell del cel
la lluna lluent.
A la plaça oberta
hi passa la gent.
Toca la campana
el lleu pas del temps.
La teva figura
fonedissa, absent.
Es condensa l’aire
endolcit i quiet.
Prepara l’escena
però tu no hi ets.
El lent transitar
del vespre, fosquent.
Les antigues pedres
retenen rellent.
Els xiquets segueixen
el seu joc freqüent.
Els xiprers s’enfilen
punxeguts, pacients.
La lluna es mou calma
al cel permanent.
Amb la bellesa encesa
t’espero, complaent.
Amb l’amor en un puny
t’espero inútilment.

Titella de la nit

dona noia desesperada  

Titella de la nit

et mouen fils d’angoixa,

amb els sentits ferits

i el no-res per pesombra.

 

Un llamp ja t’ha partit,

espantaocells d’escorça,

fins la nit se t’enriu

quan travesses la fosca.

 

Titella desmuntat,

tens les cordades foses,

estàs esbatanat

de com el dolor enfonsa.

 

Putxinel·li tan trist

penjant des d’una soga,

has volgut ser feliç

i t’han tallat la corda.

 

Has volgut estimar

i has vist el rictus ample,

i t’han decapitat

i t’han llençat enlaire.

 

Has rebut els embats,

titella, del sicari;

ara ets desmanegat,

tirat dins de l’ossari.

 

No podies pensar

tanta infelicitat.

Ingenu, imaginaves

que eres valorat.

 

I penjaves d’un fil

d’una mà que t’odiava.

T’ha llençat al voral

algú que no té entranya.

Nua en el temps

  

S’estira la corda tensa de la tarda

i el sol penja del filferro de l’estenedor,

es mou calenta la brisa amb olor de pinassa

i només el meu respir en trenca la remor.

 

Nua en el temps incommensurable,

amb la mirada nua traspasso el teu oblit,

de la teva terra he estat arrencada,

travessa el timpà del so el meu neguit.

 

Lluny, en la distància incomptable,

fa girs atordits l’ocell del nostre alenar,

la flor de tarongina és al meandre

que escola el temps que no es pot agafar.

 

Carrer lent

dona sola a escala noia  

En el carrer tranquil

la meva vida cruix,

amunt i avall transiten

només desconeguts.

 

Una petita orquestra

toca a una cantonada,

música com fils d’or

que em parlen del que em falta.

 

L’aire és transparent

i tot el ritme és suau,

jo vull la vida intensa

però el meu riu va a un afrau.

 

Vull l’onada del mar,

de bravor a carícia,

només passa el temps las

damunt la meva vida.

 

Els ulls sense horitzó,

el meu esguard captiu,

i aquest tram de carrer

lent i repetitiu.

 

Pèrdua

 

Els nostres petons

van quedar tancats

en la volta de la nit,
doblec de temps
desat per la matinada,
perdut en l’infinit,
ancorat a la xarxa
que mai no rescata res,
que no em deixarà trobar-te;
olor de fonda passió
que no va arribar a copsar-se:
així, els nostres petons,
aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons
en espera de l’alba.

Pierrot al terrat

 les-larmes-de-pierrot-c-a-bixio-piano-000

Li cau una llàgrima

en la freda nit

de la blanca galta

damunt del vestit.

 

Lleus gotes de pluja

cauen al terrat

amb un fons de música

i de desempar.

 

Les notes agudes

el fan plorar més,

tristor deixatada

al mes de febrer.

 

La lluna és rodona

i escalfa fluixet,

alta, bella i muda,

al terrat tot ert.

 

Fa una dansa trista

en la solitud

amb un cor d’ermini

petit i perdut.

 

Dins la meva ànima

és on s’ha posat.

―Salta al nou dia,

Pierrot estimat!

 

Vindran primaveres,

faran eixugalls

de llàgrimes teves

i dels meus pesars.

Conxorxa

 

Francisco de Goya

Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.

El seu pacte les fa lliures d’un estat d’eterna por.

No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu

de fer que esclati l’espurna d’un joc fugaç i lasciu.

 

Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,

i el seu dit damunt la boca és prec d’entesa furtiva.

Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,

i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.

 

La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,

i amb un gest d’encobridora li diu que li obrirà el pany.

En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.

Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?

 

Allò normal de la vida es fa sota transacció;

més enllà hi ha una cortina d’enveja i maledicció.

Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,

que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.

 

Damunt hi penja l’espasa que porta l’inquisidor,

i els dimonis que predica en un món de tenebror.

Les dues dones convenen quin és el seu interès

i se’n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.

 

Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.

Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.

La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,

i la vella la ració de la sopa que fumeja.

 

De fons, el cant

espardenya contra el feixisme-nazisme

Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,

quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,

dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.

Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes

i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.

L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,

cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.

 

Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?

Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?

Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,

i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.

La mort, com malvada nit, passa deixant una estela

d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.

 

Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya

i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.

I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,

i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.

Però torna a ser vençut per una força que el sega.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.

 

I creixen els estendards a les viles i a les eres:

l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.

Xiscle

 El crit. Munk. pintura

Es fa calavera

el seu rostre humà,

pres pel xiscle-crit

que sencer el desfà.

 

Neix de dintre seu

i és dolor embravit,

tifó que s’enduu

el seny i el sentit.

 

Estreny amb les mans

el nucli del so,

horror desfermat

que esclata com tro.

 

Balandreja el pont

damunt de l’abisme,

la terra i el cel

esdevenen sisme.

 

Espant que contorça

els cims i els afraus,

tortura espessosa

corbant-se en allau.

 

Sofriment letal,

turment embogit,

dolor espetegant,

magma espaordit.

 

Paüra al ple

nova versió el crit munk

Dolor que desfà

l’arrel i l’entranya,

la realitat xiscla

sota un doll de lava.

 

Volcà que corroeix

cel, terra, foc i aigua,

l’aire és el sulfur

que crema i inflama.

 

Horror abissal,

fondo com tenebra,

metzina mortal

que l’angoixa impregna.

 

Patir sobrehumà

que esfondra sens fre,

huracà que arrasa,

crit, paüra al ple.