Crema foc a la pira dels anys i deixa
abandonats al voral del camí, somnis
i groselles, i l’aire que va vibrar
amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada
la teva cabellera. Rodes de cotxes
pintats de colors han deixat la seva empremta
d’atrotinada carrossa i tu ens mires
des de dalt, riallera, al cim d’una època
que el vent ja ha escombrat. I encara se sent
la remor del motor d’aquell temps violent,
del xoc dels colors amb la vida, de la joventut
potent abocada al seu propi instint
abraçada al perill, a una crema instantània
sense mirar l’abisme. Quin gust té
aquesta potència entre les dents,
viscuda a mossegades. Quin enlluernament,
el dels focus i tarimes improvisades,
dels escenaris on et vas enfilar.
Quina força la d’oferir-se a cor obert
al trement impetuós d’aquell riu desbocat.
Les heures de les teves notes tenen
ressonàncies d’acer, i la tendresa
les poleix amb la seva pell rosada.
Notes negres que s’ondulen fins a tots
els extrems de dins teu, com un fuet
que et traspassa, una serp d’aigua, el plor
esqueixat d’un ferit. La teva veu,
que penetra i arrasa, textures fiblants
i escapçades, porosa càrrega humana
que busca empeltar-se de més humanitat.
I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast
del teu micro, un crit llançat a les forces
tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.
S’encenen els fils elèctrics del so
en l’espai on et projectes, tremola la terra
de la teva passió, que es torna àvida
de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi
per bastir de nou un món damunt les seves
crueltats esgarrifoses. I entremig
corre un àcid mortífer que arrasarà
els vostres fèrtils camps.
Quin és el gust de tantes i tantes flors
corrompudes en cementiris gegants.
Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu
t’elevaves damunt els escenaris, fascinant
de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,
del desafiament a la súplica, de la tendresa
a la desesperació. Torrent de dolçor,
torrent de fúria, el teu sotragar-nos
és la descoberta d’un nou camí
d’iniciació. El teu magnetisme
tremola en la densitat de l’aire espès,
traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,
i el teu ímpetu reneix de la pira
on es va sumint el temps, magma imprescindible
per als nostres somnis, per a les flors trenades
amb les mans d’aquesta època eixuta.
I torna a ser estiu a Amèrica i al món
que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,
sota la remor iniciàtica de la teva
indomable cabellera, de la teva energia
tendríssima i salvatge, del teu blues fet
de veritat oberta, de terra esqueixada,
d’incombustible foguera.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 