Category Archives: Poemes ombrívols

Trànsit

Posted on 11 febrer 2013 | Deixa un comentari

migració d'ocells0

S’escapaven els núvols
empaitats pel fort aire,
migraven els ocells
cap al caliu de l’Àfrica,
la pluja torrencial
presta es precipitava,
la roba, al filferro,
ràpid s’eixamorava,
al nostre llit d’amor
tampoc tu no hi restares.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Els tres músics

Posted on 18 Setembre 2012 | 9 comentaris

Pablo Picasso

Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.

9 comentaris

Publicat dins de ., Poemes ombrívols, Poemes per a poetes

Déus estranys

Posted on 9 Juny 2012 | Deixa un comentari

Encara urpen els dracs
la fonda cova
des d’un temps ancestral,
món primigeni,
encara hi vénen bruixes
poderoses,
encara el sol hi tem
un encanteri.

Pels camins transhumants
d’espessa boira
s’arriba al cau d’uns déus
d’estirp incerta
amb una força densa
com la roca
amb una fúria intensa
com la terra.

Encara a les entranyes
s’hi encenen
els ulls d’uns déus antics,
molt més que els homes,
udolant al poder
de les tenebres,
perduts en l’infinit
dins d’una cova.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Guerra

Posted on 3 Juny 2012 | 1 comentari

Persistentment
la sang degota,
amarant sense treva
la terra xopa.

Inconsolable
el dolor assola
la ciutat devastada,
la terra eixorca.

Crits esqueixats
el cel perforen
cercant àvids la pau,
burxant la fosca.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de la guerra, Poemes ombrívols

Súplica

Posted on 10 Mai 2012 | 1 comentari

Allà on te’n vas anar
cloent el nostre món,
on et vas expandir,
el cos fos amb la terra,
des d’on ve el teu alè
vital per escalfar-me,
i el teu cos tan rotund
que en pensaments m’abraça,

allà prego que tinguis
la plenitud més densa,
l’harmonia més pura,
l’alegria més clara,
i tal força que res
no pugui vulnerar-te,
i el caliu del meu ésser,
que és amb tu acompanyant-te.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de traspàs, Poemes ombrívols

Gratacel

Posted on 29 Abril 2012 | Deixa un comentari

L’aresta penetra
la flonjor del cel,
gelor regalima
per l’eix del calfred.

El sol groc s’esqueixa,
or degotejant,
caient a l’abisme,
a l’inert fondal.

La carn esponjosa
de l’alt firmament
ha quedat ferida
pel gegant d’acer.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Indígena

Posted on 30 Març 2012 | Deixa un comentari

Art urbà del Brasil

Giro damunt deixalles
i remeno la runa
amb una ala trencada.

Sóc la infància vençuda
d’un poble en captiveri,
la casa arrabassada.

Sóc la indigent sotmesa,
l’aprenent de fracassos,
la indígena humiliada.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Metgia

Posted on 19 Octubre 2011 | Deixa un comentari

Es cova en un calze fred
metgia rere metgia,
un escurçó va de dret
a la sang i l’enverina.
Amb furs divins empescats
homes amb togues d’església
inoculen sens descans
dogmes de faiçó funesta.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Llàgrimes de temps

Posted on 1 Octubre 2011 | Deixa un comentari

L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes del temps, Poemes ombrívols

Vida saquejada

Posted on 24 Setembre 2011 | Deixa un comentari

 

La solitud ets tu, que et quedes sola al tren,
la teva filla morta que t’habita per dins,
i fràgilment somrius com algú ja acabat
els teus dies complerts, amb el temps assolat.
L’estranyament feroç, el dolor transmutat
en el cabal d’amor que et força a sobreviure.
Restes tu sola al tren, el meu petó calent,
petita i desolada, entre renou de veus.
Corre el tren dins del temps obscur, de negra nit,
que et duu cap a una casa de vida saquejada.
Sense sòl ni baranes, damunt la corda fluixa
d’un buit astorador, heroicament avances.
Llavors, quan érem joves, quan érem tan amigues,
no sabíem possible aquest destí, el més tràgic,
pitjor i més terrible que una propera mort.
Llavors en tu esclatava a cleques el teu riure
i els teus ulls d’aleshores, inquisitius de vida,
ara miren endins plens de horror i preguntes.
Aleshores vivíem el que havia de viure’s,
amb la nostra ignorància del futur, de la vida,
que podria finir-se sense haver-la acabada.
Petita i desistida, els rínxols traspassats
per cabells blancs trenant-se, el somriure abismal
abocat a la fossa immòbil de la terra,
ran de la teva filla retornada als mil·lennis
de l’ancestral origen, on la matèria és
feta de roca dura, inerta i incommovible.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols