Category Archives: Poemes ombrívols

Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?

S’esmuny el vent
pels forats de la runa,
per tota la desfeta
que va restar.

Per sota el temps
les dovelles s’engrunen
s’ensorren les parets,
cau el teulat.

Ho observem
en la tarda abatuda,
tan incomunicables
com arrasats.

L’amor va abatre’s
d’un cop de catapulta,
tant era inexpugnable
i emmurallat.

Just sobrevisc en la tarda
calenta d’un hivern càlid,
la llum del cel il·lumina,
els arbres van ventant aire.

Dels meus ulls ragen les llàgrimes
ardents de penes estàtiques,
el sol a l’horitzó vibra,
el vent passa, assecant-les.

El món es vol fer vivible,
jo del tot sola, isolada,
el dolor inserit endintre,
de tan fort, anestesiada.

Les mans palpen la foscor,
el buit de l’abisme assalta,
dins de l’espai irreal
la mort per tots racons campa.

Enfonsada en el temps
recorro els carrers freds
cerclada per la roina.
Enmig del temps grisenc
em cau a sobre el gel
que nia dins la boira.
Els carrers allargats
com un sospir sospès
abans de l’abandó.
Vivint vaig caminant
com una aparició,
un moment definit
del meu temps limitat,
amunt i avall, ben sola,
amb un desig gravat:
tot just desaparèixer.

No s’intueix la nit
en  el fulgor del dia,
la pluja ha fet brotar
arreu les noves deus,
al bosc dens es renova
la vida inextingible,
relluen les carenes,
pissarres al batent.
Els núvols acompanyen
amb una blancor espessa
el dia que titil·la,
com la mà d’una mare.
Passa, suavíssim, l’aire,
d’oxigen polidíssim,
i en tot allò que exulta
la negra nit s’hi aguanta
inserida, curulla,
fent trànsit fins al ple.