De les persones que semblo
sols tinc una identitat,
aquesta persona sola
que és a punt de perdre peu
sense enlloc on recolzar-se
en un desert sovint àrid
altres cops concorregut,
però un ésser aïllat
a qui li falla el respir
amb la mirada acotada
i gairebé desitjant
que acabi de fallar el cor.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Màscara teatre romà segle I dC
He perdut la llengua
fora de ma casa,
s’ha escolat alhora
tota identitat
de qui soc, on vaig
sense renovar-me,
en borboll burgès,
enganxós, aliè,
sense tremp ni gràcia.
I el pes del passat,
dolorós contrast
de l’avui que plana
derrotat, sec d’ànima,
en una esclafada
d’un abast astral
a la meva vida,
que vol seguir i tiba
sols si és traspassada
per ignota màgia.
Si no, cloure en pau.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Estàtica,
l’abisme l’observa,
hieràtica,
és món de fredor,
superba,
amb rictus de mort damna
la fràgil vida làbil
que ens recorre a tots.
Gelada,
amb la daga sega,
obscena,
descarna tot cor,
lasciva,
amb l’infern fa conxorxa
i cruel ens planifica
un fat esgarrifós.
Roïna,
la corrou l’enveja,
altiva,
rosega voraç,
mesquina,
vol mort sobre la vida,
de goig desposseïda,
i joia, i carn vivaç.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes ombrívols
Com reconstruir la tendresa
en les nits de ganivets, insomnes,
quan l’aire del vent ens envolta,
tot sols, i ens xucla en l’espiral
que obrirà el fossar
d’oblit i terra dura?
Quines mans guariran
el dolor esqueixat?
Qui recompondrà les negacions
en tots els miralls repetides?
Qui ens vindrà a salvar
del no-res que anorrea?
Quins negres ulls han vist
el sol que s’esquartera.
Morgan Weistling
Imatge incorpòria com el temps,
reflex inabastable, sols ullada,
magnitud inquietant del meu ser,
amb vida que s’escapa, sentenciada.
Somric per convertir-me en humana,
ésser que em representes, irradiada,
i així allunyo de mi tot l’espant
de veure’m desdoblada en la parca.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Fita al mirall la meva imatge calla.
Rere, les ones del temps emmordassat,
sang que es remou dins l’estanc que l’atrapa,
la violència retruny de flanc a flanc.
Estat de guerra en el qual em defenso
freda, immòbil igual que un llangardaix,
de les ninetes sura una pena negra
que regalima a l’interior del marc.
El meu esguard cerca un retomb de calma
i espera els dies blaus, purs i assolellats,
però el cor granat escola la sang negra
sense sortida en el llambreig tancat.
Es trencarà el vidre de la imatge
per recompondre’s en un reflex suau?
Tots els meus trets estrafets ara es mostren:
resistiré dempeus, amb cos i embat.
I en un redós servaré la tendresa,
l’única ensenya que empeny cap endavant,
i sorgirà estrenada, ben nova,
la flor més roja, de carmí esclatant.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Michael J. Austin
Sota el sol més alegre de l’estiu
hi habita també la mort,
la desfeta d’un amor immens,
la solitud sense batec ni nord.
Sota la calma dels arbres, sota el vent,
hi nia un esfondrament terrible,
l’isolament del cos sense lligams.
La llança al cor, sobtada, regalima.
Sota el rellotge de cada estació
que marca compassat el ritme de la vida
traspassen encesos llampecs escruixidors
devastant sens treva els puntals del viure.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Enmig del cor de la tarda
com si m’hagués de trencar
soc dreta davant l’abisme
feta sencera un cristall.
Cap raig de sol no traspassa
el meu vidre transparent,
l’angoixa em fa invisible,
el dol és lluna creixent.
Cap terra s’obre i s’empassa
el meu fràgil exhalar,
sols hi ha a una branca llunyana
la corda que em penjarà.
Filaments encesos creuen
la boira esmaperduda
del meu temor sense arrels
que m’esclafarà tot d’una.
El desesper aclapara
el no-res ple de buidor.
Sense ni lligam ni llaços
em decapita la por.
Barrancs cap a l’abisme
i el tall blanc de la lluna.
La carretera gira,
revoltada i abrupta.
El buit es manté, enjòlit,
suspès d’un tram a l’altre.
Bombolles d’infinit,
no-res i negra ànima.
La muntanya transpira,
arbres d’ombra, terra aspra.
M’hi arrapo i el cor llisca,
res m’espera a cap banda.
No em sustenta ningú
a l’aeroport de Doha.
Espera torturant
i decepció al Prat.
I queia en davallada
la força que aplegava,
tant sols apedaçada
la il·lusió amb forats.
No tenia elecció,
ni lloc on recular,
i com una mildones
hi he fet front, descarnada,
amb l’esma esmicolada,
el cos desconjuntat.
De sobte m’ha caigut
com un càstig injust.
Amb les portes barrades,
m’ha calgut sols deixar-me
relliscar fins l’abisme,
resistir, com si impàvida,
a la presó tancada:
dotze hores d’aeroport,
comprar un altre bitllet
amb un preu que cremava.
L’ànima escindida,
el meu estat complet
donat a la desgràcia,
sense creure ni veure-hi,
la mirada negada
de llàgrimes latents.
La impassibilitat,
rellotge que no avança,
tortura resignada
que m’ha desfet, sens déu.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 