Es bressolen fulles seques
i pàgines escrites en el temps,
rovellades i velles.
Tot el fat d’una etapa morent
que no sap si es fendirà en una aresta
o si podrà mai tornar-se a escolar
cap un vivificant fred d’hivern,
cap una enardida primavera.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Dia inerme al vaivé del tren,
passen erms, natures castigades,
temps aliè d’una vida a un extrem,
herba i fang i ferralla trencada.
Roda el tren damunt aquest paratge,
entre deixes s’atura a baixadors,
duc el pes corrupte del paisatge
que envileix els sentits i confon.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
Quin fosc destí ens va agafar
dins de la seva tremenda aurèola
i ens destrossà, llançant-nos contra
roques agrestes del mar febrós.
L’aigua escopia a borbollons
la sang salada, i lacerava.
Quin implacable déu renegà,
cec, de nosaltres, amb quina fúria
ens desmembrà i ens va llançar
a un clos de feres afamegades.
Un ganivet que tu empunyaves
m’entrava al cor, i l’esgarip
ressona encara a la cavitat
del meu cos buit, rugós de sang.
Gleves molt tendres adés palpiten,
condensen foc, dolor roent.
Quin botxí foll, el més terrible,
va aixecar enlaire la greu destral
decapitant-nos i condemnant-nos.
La carn sensible del món, per sempre
és seccionada, i el temps ja absurd
resta esberlat en secs pedaços.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
S’esbarrien els astres
en el calorós cel,
no coneixen si és festa
o si és dia feiner,
no saben de les hores
ni quantes n’han passat,
no es reconeixen astres,
del tot desconcertats.
El seu rodar s’encalla,
rodolen de gairell,
han perdut la memòria,
es perden al present,
esperen que el déu sol
vagi apagant els rajos,
anhelen que la nit
recompongui els pedaços.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes ombrívols
Corre el tren rabent
entre els camps del sud,
l’aire espolsa espigues
i plora aquest soul.
Per les mans segades,
la cremor de pell,
la cruixida ossada,
els jorns de l’infern.
Terra inacabable
de sang i suor,
els esclaus sirgaven
l’or pur del senyor.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Nit dintre de mi tancada,
Barcelona encén fanals,
llarg túnel espès dels arbres
de Canaletes al mar.
Lluminària d’alegria
en la dolça hora d’estiu,
la nit, en mi arraulida
amb tot el meu goig captiu.
Nit per respirar-te, encesa,
entre el més íntim caliu.
Jo torno a casa de pressa
per no fer del plor eixidiu.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Tot el món sencer és absència,
la buidor es solidifica,
massa amorfa de blancor
que penetra fibra a fibra.
Aquest blanc, color de mort,
mortalla que m’embolica,
de cop es torna negror
en l’espadat que s’abisma.
Espai sense temps ni cor
on per sempre es fon la vida,
és l’esglai més consirós
on desapareix l’abscissa.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
S’enfonsa el vaixell
d’un cop, amb un xiscle,
tenebra de l’aigua
que embat com gegant.
S’ofeguen sens treva
els homes que singlen
dins de la carcassa,
en la mar glacial.
Els cossos flotants,
mossegats pels peixos,
ja no són humans,
esqueixats de ple.
Dins el roig vertigen
de la sang més fresca
s’hi barallen ara
taurons famolencs.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Lenta és l’aura del bosc,
lent és el fruit que madura,
de pressa es marceix el tronc
de l’arbre que no perdura.
La saba atura el borboll,
es decandeix la florida,
pengen secs els branquillons
engendrats amb flux de vida.
Ferit de soca i arrel,
amb cops de boxa precisa,
l’arbre cau sense espetec
silenciant la mort que el vincla.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Es fonen les paraules de la llengua
en la lava roent que em corroeix;
el seu foc per les ferides obertes
crema vides que ja van existir,
vides que voldrien realitzar-se;
el present, una carcassa de mort
on a dins hi pengen pelleringues:
mots que encara gotegen l’atroç sang.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 