He sortejat
esculls dels més terribles
sobrevivint
la mort que feia empenta,
perdent els somnis,
l’esperit de la vida,
omplint de mi
la buidor més deserta.
I he reeixit
sense aliats, ben sola,
a cor obert,
a cara descoberta.
Només l’esguard
que arrela en cada cosa
pot trobar al lluny
l’horitzó i l’ensenya
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
No hi ha un sol dia dolç
encara que arbres floreixin,
avanço sempre amb esforç,
de nit malsons senyoregen.
No hi ha cap carícia tènue
quan el dia ja ha finit,
recullo els meus vells parracs
i em tanco en la meva nit.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Em premo l’ànima
per apaivagar el mal,
tot el dolor
que es remou sense límit,
el desconcert,
la manca d’unitat,
esquarterat
el meu ésser tan nimi.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Mai no entraràs
al meu jardí secret
ni brollarà
cap font del meu reialme,
ignoraràs
la florida i el vesc
del bosc ardent
que entre el fullam s’amaga,
aquí es clou
el temps del teu festeig,
pren per bellesa
el petó que vaig dar-te.
Publicat dins de Poemes ombrívols
M’he perdut
enmig de l’inconcret
d’aquest temps
que marxa rectilini,
queda a sobre
el vast univers dens
que em fa por
que caigui i m’aniquili.
Vaig amunt
i avall, i perdo coses,
el temps lliure,
el misteri dels homes
i tot l’aire
de la terra a la lluna.
He perdut,
també, tota fortuna.
Publicat dins de Poemes ombrívols
La cavitat que sóc és una gruta inerta,
tenebrosa, colpida pels gels d’un gran hivern,
les gotasses de pluja que amb força es precipiten
reflecteixen l’angoixa que fa empal·lidir el cel.
S’hi acumula la sang coagulada i seca,
la desferra dels anys, ferits, desllorigats,
no neteja la pluja ni amb aigua jove i fresca
el dolor de tortura, l’ésser meu desolat.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Llàgrimes que regalimen des del fons dels ulls coents,
cauen soles, deslligades del dolor sord i roent.
Llàgrimes que inunden ulls en un ésser que ha assumit
la mort que campa i fereix tant el cos com els sentits.
Llàgrimes cremants que roden silencioses per la cara,
autònomes del gran dol que em lacera gangrenant-me.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Puc escriure que joiosament
el sol m’empeny per l’espatlla,
que hi repenja el seu braç amatent
com un enamorat ple de rauxa,
ros com un noi magnífic del nord,
del tot feliç d’abraçar-te.
Però aquest meu dolor contrit
no el pot guarir ni apaivaga.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del sol, Poemes ombrívols
De cara a la paret del món,
de per vida castigada,
tot el que se m’ha sostret,
tota la falla en plomada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Aquell terrible hivern,
una flama encesa de dolor,
el fred que degota humit arreu,
el calfred paralitzant,
la sagnant incomprensió.
Els ressorts de la vida derruïts,
l’escombrada de la malaltia.
I el sentiment constant,
com un cos estrany dintre meu,
que res del que sóc o he fet
té cap mena de valor,
maça que em colpeja furient
i em deixa estabornida.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 